¿Mereix unes paraules d'anàlisi la proposta dels signants de la
Declaració de Barcelona (PNB + CDC + UDC + BNG) de suprimir, en pla
voladura controlada, el Ministeri de Cultura? No moltes. Els
mateixos que han fet la proposta han avisat que l'enterren "la
proposta" fins que passi el cicle d'eleccions nacionals i catalanes
dels pròxims mesos i, a més de no concretar-la, l'han anunciat amb
la retòrica de clixé de les manifestacions del tipus per-on-
-els-podemempipar-ara. I una altra cosa: ¿és aquest un exemple de
tema que només preocupa els polítics i que, malgrat omplir les
planes dels diaris i els minuts dels informatius de la televisió i
de la ràdio, és lluny de les preocupacions directes dels ciutadans,
o és dels que veritablement interessen l'home i la dona del, com se
sol dir, carrer?
Si és dels primers, sí que no les mereixen. Si és dels segons,
hi ha moltes qüestions prèvies per arribar a esbrinar la proposta,
tal com ha estat plantejada. ¿No serà més canvi que el ministeri
s'adapti definitivament a la realitat pluricultural de la societat
espanyola, on pluricultural no vol dir només que hi hagi diferents
cultures, sinó per exemple que la creació literària ja no es difon
igual que vint anys enrere o que la promoció de la cultura per part
del sector públic ha anat perdent pes, i qualitat i eficàcia, en
favor de moltes institucions privades? ¿No seria més canvi que el
ministeri optimitzés els seus recursos, o que fes per promoure la
cultura entre els qui en tenen menys, més que entre els
lletraferits, els galeristes i els productors de cinema, ço és, que
adrecés el seu discurs als infidels de la cultura, no als ja
creients? ¿No n'hi hauria prou amb una subsecretaria, segurament
amb una direcció general, més segurament amb una oficina tècnica,
per fer el que fa el ministeri, que deu ser exclusivament
organitzar algunes exposicions, repartir subvencions i ajuts i fer
estadístiques, posat que les dues darreres coses ja les fan "o les
haurien de fer" els ordinadors i la primera, gradualment,
l'arribaran a fer? ¿Inclou la iniciativa que han llençat els
nacionalistes perifèrics als nacionalistes centrals "i ara també de
centre" una discussió prèvia sobre el paper de l'estat del benestar
vers la cultura, més exactament sobre la promoció de la cultura? O
no?
A part de no tenir clares totes les qüestions anteriors, ni
gaire temps per analitzar-les i, en tot cas, amb la seguretat
absoluta que ningú no faria el més mínim cas a les meves propostes,
crec tenir dos o tres bons motius per almanco retardar la
dissolució del ministeri de cultura. Un: si la institució continua
viva, potser alguna dia podrem gaudir d'un article tan sensacional
com aquell «La cultura, ese invento del gobierno», que Rafael
Sánchez Ferlosio va escriure l'any 1984 i que va entrar directament
en l'olimp dels articles sobre política cultural. Segon: si el
Ministeri desaparegués, no ho faria de franc, sinó que "com dicten
els manuals del perfecte buròcrata" seria substituït per algun
mega-succedani que amb un altre nom encara consumiria més recursos.
Tercer: cada cop que un ministeri desapareix, les escassíssimes
possibilitats de gairebé tots nosaltres per arribar a ser ministres
encara esdevenen més escasses. Per tant, val més que ens aturem
aquí, i llarga vida al M(E)C.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.