L'Estat Lliure de Catalunya

Llàstima. Hauria pogut esser un debat interessant. Però quan la rèplica a unes consideracions més o manco assenyades, que això és opinable, es converteix en una grollera tergiversació del que ha dit l'interlocutor o en una interpretació estalinista d'un partit polític, val més deixar-ho anar. Només un apunt en aquest darrer sentit: Jo mai no estaria disposat a treballar dins un partit monolític, en el qual la discrepància és delicte, la doctrina oficial és intocable i els seus afiliats l'han de defensar fanàticament com a veritat infal·lible. Un partit que vulgui donar resposta a les aspiracions del major nombre possible de ciutadans, necessàriament ha de permetre en el seu si plantejaments plurals. I això sempre condueix a compromisos i a solucions intermèdies; que comprenc que poden resultar incòmodes per als que només saben triar entre el blanc o el negre, però que són les que fan avançar els pobles. Les actituds del o tot o res, o ara o mai, deuen esser molt frustrants, perquè veig que els qui les defensen estan permanetment amargats i crispats. Per això només saben fer plantejaments maniqueus i demagògics de l'estil: «el PSOE és centralista; tu estàs afiliat al PSOE; ergo, tu ets centralista». Això, que pot tenir aparença de lògica, no és més que un miserable sofisme, és a dir, un «sil·logisme viciós, fet per fer pasar com a veritat el que és fals», segons definició del Diccionari de l'IEC. Servirà per crear bubotes contra les quals disfrutem de lluitar, però condueix a les actituds ploraneres i victimistes, que, fins i tot suposant que a curt termini donin rèdits, a la llarga són extremadament negatives per a configurar la nostra personalitat, individual o com a poble. I de fet, a això volia arribar: No comprenc el masoquisme dels qui s'entesten a arrenglerar-se, a Catalunya o a les nostres illes, entre «les nacions sense Estat». Aquests dies, amb motiu de la qüestió kurda, hem tornat a sentir les lamentacions de rigor: Pobra Catalunya, que no té un Estat propi! Que en som, de desgraciats! Quina injustícia històrica! Francament, no ho entenc. Si no vaig errat, un Estat és una estructura política que té ordenat i regulat l'exercici de la convivència ciutadana a través d'uns poders, executiu, legislatiu i judicial, amb capacitat per gestionar autònomament, és a dir, sobiranament, els afers de la seva incumbència. I nosaltres, com Catalunya, tenim un Govern, un Parlament i un Tribunal Superior de Justícia. És a dir: tenim un Estat. Per tant, el problema no és aquest. El problema és quin nivell de sobirania té aquest Estat nostre. I sobretot, quin voldríem que tengués. El nivell serà més alt o més baix, satisfactori o insatisfactori, suficient o insuficient, que aquí ja comencen les discrepàncies. Però com que avui ja no existeix la sobirania absoluta, el que jo defens com a actitud positiva i de progrés és que, a partir del nivell que tenim, lluitem aferrissadament per anar-lo augmentant fins que sigui satisfactori, conscients que la història té els seus moments i les seves hores, i que plorar per les ocasions perdudes del passat ens pot fer perdre la del present. Consider del tot legítim, per exemple, defensar la independència de Catalunya o de les nostres illes, però me reconec incapaç de veure quin avantatge té proclamar-nos independents per a començar, l'endemà mateix d'assolir la independència (relativíssima, tot s'ha de dir!), les negociacions amb Brussel·les per tornar-la a perdre a favor de la integració a una Unió Europea de la qual ara ja formam part. És ben cert que hauria estat preciós poder-la negociar sobiranament en el seu moment. Però aquest moment històric ha passat, l'hem perdut. Certament no per culpa nostra, però l'hem perdut. Per això jo dic: Saltem l'esglaó de la independència, i plantegem els problemes de sobirania. Baviera, per exemple, que no té més autonomia-sobirania que Catalunya, es titula «Freistaat Bayern», que traduït literalment vol dir «Estat lliure de Baviera». La traducció política és «República de Baviera». És a dir: Encara que el cap d'Estat de l'Alemanya federal fos un monarca, l'Estat federat de Baviera es continuaria titulant «Freistaat» i tendria exactament el mateix nivell de competències, és a dir, d'autonomia, és a dir, de sobirania, que té avui, idèntic al dels altres estats federats alemanys. Per això dic: Deixem estar les llàgrimes i els victimismes estèrils, i lluitem per fer realitat dins un Estat federal, espanyol avui, europeu més envant, l'Estat lliure de Catalunya, l'Estat Lliure de les Illes Balears i, per què no?, l'Estat Lliure d'Extremadura. Si no ho feim així, perdrem miserablement el temps i la llavor.