Ho conta Turmeda a La disputa de l'ase. Fra Anselm discuteix amb els animals de la superioritat dels homes sobre les bèsties i ha d'esfilagarsar molts d'arguments que tots són sàviament rebatuts pel quadrúpede llosc i arnat. Tot un joc de jutipiris loquaços. Tanmateix, gairebé exhaust i perdut, el frare arribarà a esgrimir-ne el més contundent i irrefutable: Déu per encarnar-se trià la figura de l'home. L'ase, davant la cinglada de l'envit, hagué d'amagar la cua pelada sota les cames i, ni que exhalàs un bram d'amor no correspost, va reconèixer la seva "i amb ella tota la de l'espècie" derrota. Eren, però, altres temps, quan les bèsties parlaven i, com si fos una plomada, un centralisme teocèntric marcava els ritmes de les existències.

Ara, però, les coses han canviat. Les bestioles, potser per evitar certes complicitats amb els humans, callen i atònits contemplen els desvaris comunicatius dels seus superiors. Ah! i els arguments racionals; això és ben dits i mesurats, com les respostes de l'ase, són arraconats, per fer servir, en el seu lloc, com una mallada, eucarístics trumfos, exhibits amb la mateixa supèriba com si fos un argument diví, i ens demanen claudicacions incondicionals i servils com la de l'ase.

Què vull dir? es preguntarà l'incondicional lector. Intentaré ser loquaç. Vull dir que els messetaris, els nostres estimadíssims veïns, tot d'una que, escèptics, els discuteixes mitja veritat que ells creuen eterna i immutable, "el seu cenralisme teocèntric creuen que els ve per la gràcia de Déu", en comptes de seguir-te la corda i intentar convèncer-te amb bones paraules que tu ets un errat de comptes, tal és el seu estat d'obnubilació, no saben fer altra cosa que treure la més vetusta i la més pesada artilleria. La irrefutable pensen, com el darrer argument de Fran Anselm. Tot ve a tomb pel fet que fa uns quants dies que els signants del Pacte de Barcelona varen proposar que desaparegués el Ministerio de Cultura. La proposta, lluny de ser discutida o argumentada, fou rebutjada de pla, amb la mateixa incontinència de com un Inquisidor cremava una bubota impia. Uns, els més barroers, emprant l'argument de la força, si no bruta, com a mínim molt primària "i primat?" de dir que això no pot ser perquè no. Mentre els altres, restrets, però amb els esfínters una mica més dilatats, s'inventaven l'eufemisme aquell de: sí, fora ministeri, visquen els ministeris de les cultures. Cosa que vol dir, traduït al seu estultici codi ètic, Visca la cultura Espanyola decorada, com si fossin fulletes de julivert que acompanyen un bon tros de me, amb tres o desset, car en qüestions de números no eren massa categòrics ni rigorosos, cultures regionals il·lustrades de rebosillos, volantes, peinetas i barretines. I per si no ens quedàs clar, n'Almunia "no voldria anar errat" ens amenaçà, als perifèrics, amb el seu trumfo més predilecte: el de no tolerar-nos que renunciàssim gratuïtament a llegir El Quijote. Gest caritatiu i misedicordiós que, segons ell, justifica amb escreix el manteniment de l'esmentat ministeri singular i que ens dóna la possibilitat a preu de ganga de fer-nos levitar, als lloscos perifèrics, fins al paradís dels cultivats. I jo em deman, vol suposar, el sr. Almunia, que tots aquells, que Déu els ha atorgat la gràcia de flastomar i boixar amb la mateixa llengua cervantina han llegit El Quijote? Jo crec que si tots l'haguessin llegit certs espectacles mediàtics de models aristòcrates i libacions canines vers patés adobats amb sucs vaginals no els faria moure tant el cul. Per què, doncs, si ells poden viure sense ser amenaçats i sense llegir El Quijote, nosaltres no ho podem fer llegint Espriu, Rosselló-Pòrcel, Foix, Villalonga, Guimerà, Flaubert, Shakespeare, Cervantes i...?