El debat de l'europeisme

En aquells moments, la Bíblia de l'esquerra europea hostil a la manera com es construïa el Mercat Comú era l'obra de Johan Galtung, The european Community: A Superpower in the Making (1973). En ella es defensa l'opinió que amb el Mercat Comú neixia una nova superpotència filla de l'enyorança de sis imperis fracassats: Alemanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica i la Gran Bretanya. Per això, la unitat europea no era més que un intent de fer tornar enrere la història per poder tornar a fer de forma col·lectiva allò que aquests Estats estaven acostumats a fer individualment: explotar, fragmentar i penetrar el tercer món, i, en el futur, esprémer també l'Europa Oriental.

Des d'una perspectiva no menys esquerrana, Tom Nairn, l'any 1975, amb The Break"Up of Britain (Los nuevos nacionalismos en Europa, en traducció castellana) desautoritzà la tesi de Galtung. Nairn, nacionalista escocès, argumentava encertadament que Galtung tenia raó quan deia que Europa era el bres de les principals ideologies, el conservadorisme, el liberalisme i el marxisme, i que l'exportació d'idees havia estat una de les funcions naturals dels imperis antics, però a la llista de Galtung no hi havia el subproducte cultural més important i determinant de l'Europa del XIX: el nacionalisme. L'expansió europea té aquesta peculiaritat: el capitalisme hi va poder néixer perquè es va fonamentar en la diversitat. Al nord-oest d'Europa varen confluir els interessos de diversos grups locals i s'hi varen crear mecanismes d'Estat molt forts, indispensables per a l'apropiació de l'excedent de les àrees perifèriques que els tenien molt més febles. En cap altre lloc del món va existir un grup plural de socis (per a la guerra, el comerç, les aliances o el matrimoni) comparable al que es va anar formant a Europa fins just abans de la industrialització. Per això, el capitalisme europeu dels segles XIX i XX no es pot entendre sense l'antecedent de l'organització feudal i tota l'herència de l'antiguitat mediterrània. Però si la diversitat, que fins fa poc va implicar guerres internes, formava part de l'estructura íntima del continent, perquè després del 1945 aquesta dinàmica canvia i apareix el procés d'integració europea? La resposta és taxativa: no és que Europa s'hagués reformat, sinó que la guerra mundial va desplaçar completament l'àrea central a fora del continent, a Amèrica del Nord. Sense les tensions inherents a la diversitat dins el centre mateix del capitalisme mundial, les potències europees no tenien cap motiu per barallar-se, ans al contrari, quedaren reduïdes a una situació de dependència mútua i de semimarginació. Arribats aquí, Nairn afirma que, fins i tot en el cas improbable que Europa tengui la voluntat de convertir-se en superpotència, això no seria possible sense que el paper dels Estats Units canviàs radicalment (Galtung, en canvi, opinava que Europa es movia cap a l'objectiu de deixar de ser relegada i recuperar una situació preeminent en relació a la perifèria). L'argument de Nairn es clou repescant la proposició inicial: el capitalisme va fer impossible allò que havia estat normal als imperis europeus, la convivència de diferents cultures i ètnies dins un mateix Estat plurinacional. Per aquest motiu, és impossible recrear un tipus d'organització política, l'imperi, que es va mostrar inviable per mor de la pressió del capitalisme. És entorn de l'ètnia i de la cultura (és a dir, de la nació) que s'ha de reagrupar la societat per tal d'adaptar-se a les condicions noves del sistema mundial.

Les previsions de Nairn continuen vigents. Les línies de fractura que apareixen per la pressió de la mundialització de l'economia són, més que mai, les de les ètnies i les cultures diferents que han de conviure dins un mateix Estat. Els canvis més contundents no s'han produït segons el tòpic que el món avança cap a les grans unitats polítiques i la desaparició de les fronteres: ara per ara, i encara que no tengui bona premsa, allò que caracteritza l'Europa de fi de segle és la creació de nous Estats nacionals allà on hi havia Estats plurinacionals. La divisió de l'URSS, de Txecoeslovàquia i de Iugoeslàvia en les nacions que les integraven ha donat la raó a l'anàlisi de Tom Nairn. I les tensions que romanen als pocs Estats plurinacionals que queden reforcen l'argumentació: bretons, occitans, escocesos, gal·lesos, valons, flamencs, catalans i bascs cerquen deixar de ser un anacronisme dins aquesta nova Europa on els Estats coincideixen amb les nacions.

Queda només per veure si la desaparició de l'URSS i el final de la guerra freda restituiran les condicions necessàries per convertir Europa en un nou imperi. No és fàcil que aquest canvi sol pugui anul·lar la força del nacionalisme dels vells Estats europeus, que tenen una cuirassa més antiga i de més gruix que a cap altre lloc del món. Per això, l'Europa dels Pobles encara és una esperança viva.