S'acosten les eleccionos europees i me sap greu que ningú no en
parli. La seva coincidència amb les municipals i autonòmiques,
juntament amb la insignificància política del Parlament
d'Estrasburg, fan que no despertin el més mínim interès. I no per
això Europa deixa de ser, probablement, l'element més determinant
del nostre futur. Curiosament, però, el debat important sobre la
construcció europea, el debat ètic sobre el seu caràcter positiu o
pervers, es va produir durant els anys setanta, i ara només
interessa als nostàlgics o als que, com Julio Anguita, duen el
rellotge aturat.
En aquells moments, la Bíblia de l'esquerra europea hostil a la
manera com es construïa el Mercat Comú era l'obra de Johan Galtung,
The european Community: A Superpower in the Making (1973). En ella
es defensa l'opinió que amb el Mercat Comú neixia una nova
superpotència filla de l'enyorança de sis imperis fracassats:
Alemanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica i la Gran Bretanya. Per
això, la unitat europea no era més que un intent de fer tornar
enrere la història per poder tornar a fer de forma col·lectiva allò
que aquests Estats estaven acostumats a fer individualment:
explotar, fragmentar i penetrar el tercer món, i, en el futur,
esprémer també l'Europa Oriental.
Des d'una perspectiva no menys esquerrana, Tom Nairn, l'any
1975, amb The Break"Up of Britain (Los nuevos nacionalismos en
Europa, en traducció castellana) desautoritzà la tesi de Galtung.
Nairn, nacionalista escocès, argumentava encertadament que Galtung
tenia raó quan deia que Europa era el bres de les principals
ideologies, el conservadorisme, el liberalisme i el marxisme, i que
l'exportació d'idees havia estat una de les funcions naturals dels
imperis antics, però a la llista de Galtung no hi havia el
subproducte cultural més important i determinant de l'Europa del
XIX: el nacionalisme. L'expansió europea té aquesta
peculiaritat: el capitalisme hi va poder néixer perquè es va
fonamentar en la diversitat. Al nord-oest d'Europa varen confluir
els interessos de diversos grups locals i s'hi varen crear
mecanismes d'Estat molt forts, indispensables per a l'apropiació de
l'excedent de les àrees perifèriques que els tenien molt més
febles. En cap altre lloc del món va existir un grup plural de
socis (per a la guerra, el comerç, les aliances o el matrimoni)
comparable al que es va anar formant a Europa fins just abans de la
industrialització. Per això, el capitalisme europeu dels segles XIX
i XX no es pot entendre sense l'antecedent de l'organització feudal
i tota l'herència de l'antiguitat mediterrània. Però si la
diversitat, que fins fa poc va implicar guerres internes, formava
part de l'estructura íntima del continent, perquè després del 1945
aquesta dinàmica canvia i apareix el procés d'integració europea?
La resposta és taxativa: no és que Europa s'hagués reformat, sinó
que la guerra mundial va desplaçar completament l'àrea central a
fora del continent, a Amèrica del Nord. Sense les tensions
inherents a la diversitat dins el centre mateix del capitalisme
mundial, les potències europees no tenien cap motiu per
barallar-se, ans al contrari, quedaren reduïdes a una situació de
dependència mútua i de semimarginació. Arribats aquí, Nairn afirma
que, fins i tot en el cas improbable que Europa tengui la voluntat
de convertir-se en superpotència, això no seria possible sense que
el paper dels Estats Units canviàs radicalment (Galtung, en canvi,
opinava que Europa es movia cap a l'objectiu de deixar de ser
relegada i recuperar una situació preeminent en relació a la
perifèria). L'argument de Nairn es clou repescant la proposició
inicial: el capitalisme va fer impossible allò que havia estat
normal als imperis europeus, la convivència de diferents cultures i
ètnies dins un mateix Estat plurinacional. Per aquest motiu, és
impossible recrear un tipus d'organització política, l'imperi, que
es va mostrar inviable per mor de la pressió del capitalisme. És
entorn de l'ètnia i de la cultura (és a dir, de la nació) que s'ha
de reagrupar la societat per tal d'adaptar-se a les condicions
noves del sistema mundial.
Les previsions de Nairn continuen vigents. Les línies de
fractura que apareixen per la pressió de la mundialització de
l'economia són, més que mai, les de les ètnies i les cultures
diferents que han de conviure dins un mateix Estat. Els canvis més
contundents no s'han produït segons el tòpic que el món avança cap
a les grans unitats polítiques i la desaparició de les fronteres:
ara per ara, i encara que no tengui bona premsa, allò que
caracteritza l'Europa de fi de segle és la creació de nous Estats
nacionals allà on hi havia Estats plurinacionals. La divisió de
l'URSS, de Txecoeslovàquia i de Iugoeslàvia en les nacions que les
integraven ha donat la raó a l'anàlisi de Tom Nairn. I les tensions
que romanen als pocs Estats plurinacionals que queden reforcen
l'argumentació: bretons, occitans, escocesos, gal·lesos, valons,
flamencs, catalans i bascs cerquen deixar de ser un anacronisme
dins aquesta nova Europa on els Estats coincideixen amb les
nacions.
Queda només per veure si la desaparició de l'URSS i el final de
la guerra freda restituiran les condicions necessàries per
convertir Europa en un nou imperi. No és fàcil que aquest canvi sol
pugui anul·lar la força del nacionalisme dels vells Estats
europeus, que tenen una cuirassa més antiga i de més gruix que a
cap altre lloc del món. Per això, l'Europa dels Pobles encara és
una esperança viva.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.