Quasi una faula

Just quan tenia el dinar enllestit va arribar el marit, que, pobre, venia esclatat de l'oficina. Es varen asseure a taula i quan començaven el primer plat li va preguntar qu havia fet el matí. «Les feines de la casa», va dir. «Bé, però deus haver anat a passejar una estona pel solellet...». «Què dius, si no he aturat ni un moment, des que m'he aixecat. Com vols que tengui temps per anar de passeig, si he fet dissabte?», li va contestar amb tota la paciència d'aquest món. «Bé, dona, la casa es fa amb dues grapades. El que passa és que no vols reconèixer que vius molt bé sense haver d'anar a fer feina». Aquí el to i la seva condescendència la varen molestar, per no va dir res. Ell, per contra, continuava la seva perorata d'home que no es vol reconèixer masclista però que ho és fins al moll dels ossos. «Ja sé que tenir la casa en condicions du un poc de feina, per tampoc no has d'exagerar, no em vulguis fer creure que fer el dinar i posar una mica d'ordre t'ha duit tot un matí».

«Per cert "va continuar el marit", avui el diari du la notícia d'un jutge que ha denegat la pensió d'invalidesa total a una empleada de la llar, perquè, segons la sentència, fer net i aquestes coses no implica haver de fer grans esforços físics. I el mateix argument ha usat la Seguretat Social per recórrer, davant el Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, una sentència en què sí es concedia una pensió a una altra empleada que pateix artrosi de les cervicals. No trobes que s'han passat un poc? Què en penses tu?». Ella, cansada, no tenia humor per analitzar aquestes decisions judicials.