Diu el proverbi que sempre plou damunt banyat. I és cert. Com si als socialistes no els bastàs el tràngol d'haver de sortir de Moncloa sense ni temps per a fer les maletes, l'executiva del partit anomena Pepe Borrell aspirant a tornar-hi. Així que el futur de l'esquerra no es pot preveure esplendorós. Amb aquest home per rival, Aznar pot dedicar-se tranquil·lament a millorar el seu joc de padle, perquè no hi ha cap socialdemòcrata capaç de robar-li la cartera. Borrell té un posat modern i actiu que no es correspon amb el seu comportament. Per entendre'ns: Pepe és d'aquells que demanen a quina hora surt el tren del migdia quan és a punt de partir el de mitjanit. Heus ací que el mateix dia que vuit-cents regidors bascs reclamen la sobirania d'Euskadi, ell ens surt parlant de federalisme a l'extremenya. A més a més diu públicament que el nacionalisme radical pot generar feixisme, cosa que ja sabíem. Si fa no fa ho sabem des de setanta anys enrere, quan el nacionalisme dels Ledesma Ramos, Onésimo Redondo, José Antonio i tants d'altres, desembocà a Falange. Si Pepe, en fer l'advertència, miràs el passat d'Espanya i advertís els espanyols, podríem entendre'l, perquè seria, la seva, la lliçó d'un gat escaldat. Però és palès que no té cap interès a recuperar la història. Més aviat vol suposar que si bascs i catalans persisteixen en la voluntat de fer país, cauran en actituds feixistes. I d'això se'n diu veure una palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els seus. D'altra banda, Pepe és un tipus d'una frivolitat espantosa, més frívol que la Mistinguette. Amb el seu esforç per embullar la troca, afirma a terres castellanes que «no voldria ser espanyol si la Constitució no em permetés ser-ho en català». I home, ja ens dirà com s'ho fa per ésser el que diu i no sentir-se ciutadà menor o de segona fila. Precisament la constitució espanyola reflecteix les pors d'involució política de l'època de la transició, i necessita una revisió urgent per tal de continuar essent un espai, i no una cotilla, de les llibertats. És mal de creure que un català es pugui sentir espanyol, si l'Estat no possibilita i dóna suport a totes les iniciatives que permetin a la ciutadania desenvolupar-se en el marc global de la cultura pròpia. Ara per ara, la literatura catalana no representa l'Estat ni davant els espanyols ni de cara a l'estranger. És possible que Martí Pol o Joan Perucho siguin anomenats aspirants al Nobel per part d'Espanya? O que rebin el premi Príncep d'Astúries? No, és clar. Un exemple tan senzill ens demostra que cap de nosaltres no pot ésser espanyol sense renunciar prèviament a la pròpia identitat. D'altra banda, podria un polític català, que no fos Vidal Cuadras o el propi Borrell, aspirar a governar l'Estat? L'experiència de Roca Junyent ens demostra que no. Aquest menyspreu del sentiment espanyol cap a la diversitat cultural d'una Espanya teòrica, és tan pregon que en trobarem proves en el camp de l'economia, de l'església, de l'esport, etcètera. Aleshores a quin joc juga Borrell? És un cínic o és un frívol? No ho sé, però del seu pa en farà sopes. Mentre el tenguin com a cap de llista, els socialistes poden oblidar-se que són alternativa de poder i dedicar-se al cultiu del bonsai. Tanmateix, Moncloa els queda enfora. Amb Borrell obrint camí, més aviat una alzina nana farà ombra a la Seu que no ells als conservadors.