Carme Feliu i els... 40... o 62 lladres?

És molt lleig el que està passant per molt que la presidenta en funcions de l'A.E.L.C. ho volgués arranjar en el darrer moment. De res valen lliçons contra «l'analfabetisme» cap als polítics que es saben per damunt de nosaltres, els escriptors, en molts d'aspectes. El discurs del guardonat fou brillant però no va ser creïble. Si tenguéssim en compte els comentaris periodístics d'abans i del dia després al respecte, serien d'escàndol, sobretot l'article d'una plana referit als premis que en comparació a l'any passat dedicà el diari Avui de Barcelona a l'anterior convocatòria confirma les sospites en extensió i en contingut.

Doblers és el que han de mester els escriptors? I més els de tercera com un servidor que l'any 97 quedà finalista quan es decantaren finalment per Fonalleres amb els vots en contra, delegats els tres, en una mateixa persona. Consta en acta del 20-1-98. Però més trist és saber que arran d'aquesta polèmica m'han informat que l'any passat també estava arreglat. La llàstima no és que no hi publiqui el finalista, la llàstima és que a molts ens ve just pagar les despeses de relligat, de còpies, d'espera d'un any per «intentar» participar-hi esportivament de bell nou, i dic intentar perquè enguany no ha estat possible fer-ho. Tres diaris locals, quasi un mes abans, ja cantaven el BMA, que el passat dia vint es confirmà en públic acceptant la beca corresponent.

Sempre he sentit admiració per B.M.A. i és una admiració que no defalleix, a més sempre he dit que tant Maria de la Pau Janer com qualsevol altre «escriptoretxo» com jo tenen el mateix dret a presentar-se, car no hi ha altra forma de vida en un limitadíssim món literari català, el que falla és el procediment i el que no es pot acceptar és l'espectacle dels escriptors donant lliçons als polítics i deixant setmanes abans sentenciat un premi, amb lema inclòs al darrer moment, el resultat del qual, en les bases, deixa ben clar que es fallarà el mateix dia vint. Deixau estar els polítics i no ens faceu el cuc de l'orella bocins amb discursos de la «cultura» i de les dificultats que vivim els escriptors. Tenim el que ens mereixem, i el que està clar és que la corrupció no és patrimoni de la política i sí de la societat, d'on neix. I no parlem de la literària, hipòcrita i corrupta ja des d'un principi.

Els pocs que em coneixeu sabeu que ja la començ a conèixer força per motius professionals, i que per aquestes mateixes circumstàncies tenc de tant en tant l'oportunitat de fer cas, o no, dels consells de personatges amb molta més experiència. Ja m'ho deia en Toni Serra quan va saber que havia quedat finalista el 97: «Ca! O creus en premis...?». El que seguia encara era més interessant, però no en vaig fer cas com tampoc a l'altre extrem sàviament m'avisava l'amic M.López Crespí amb un consell més contundent i per mi en el mateix moment sospitós d'apropar-se a la intolerància més invertida. Entraríem en un terreny escarpat i perillós, farcit de les intimitats més extremes i és que «ets de tercera, així com ets» i tenia molta raó. A més a més, molt abans que escriptor sóc un home.

Vull recolzar el que de manera més prudent ja ha manifestat l'escriptor Joan Pla i compartir amb ell la indignació.