Clarobscurs en el PP

Per començar, moltes posicions són filles del partit pres pensant en els dos bàndols del 36. Són opcions respectables perquè s'han definit des de la pressió invencible d'aquella salvatjada. Solen ser de caràcter familiar, però les desercions són abundants. Crec que el president Matas, per exemple, té almenys una cama ben esquerrana. I el seu antecessor en el càrrec de conseller d'Economia, Alexandre Forcades, s'enorgulleix de ser fill d'un militant d'Esquerra Republicana. Cap dels dos, posaria la mà al foc, militaria en un partit feixista, però això no evita que molts de feixistes estiguin a la llista d'afiliats al PP (on són si nó?). Per molt desencertada que fos la decisió de la senyora Cirer d'enviar la policia a Felanitx a protegir el president, està a una distància sideral de l'actuació de la senyora García Valdecasas a l'Autònoma de Barcelona. I entre el secessionisme lingüístic de Zaplana i la farina blana del president Matas hi ha matisos que en decanten un de la banda de la irracionalitat i l'altre no.

El Partit Popular és i serà un partit centralista que al costat de trets de modernització, com és la política econòmica i el rigor pressupostari, conserva un ròssec de militància cavernària que fa difícil concebre com pot encarar una política sensata sense topar amb reticències internes i desqualificacions severes de l'oposició. En el seu darrer congrés balear, una ponència lingüística gonella, secessionista i signada, com sempre, per una militant castellanoparlant, va tenir una tercera part d'adhesions. Això explica bé la política erràtica de la Conselleria d'Educació (cas Palou, desautorització del llibre de Bernat Joan), que no ha estat capaç de contemporitzar, com feia Gabriel Cañellas, amb l'Obra Cultural i amb la Universitat. El mal no és que algun terrorista lingüístic, des del seu redol de poder, es dediqui a la caça del catalanista (tots, més o manco, sabem que tenim els dies comptats). El mal és que ho faci amb arc i fletxes.

Queda la prospectiva: Jaume Matas ha liquidat la fúria urbanitzadora dels seus i el proteccionisme somort i contemporitzador de l'oposició, però, al contrari que Aznar, s'ha d'enfrontar amb el cansament que produeixen tants d'anys de poder conservador. Això vol dir que no ha de descartar perdre les eleccions després de guanyar una guerra. Ell no és més estadista que Churchill, i aquest va tastar el remei l'any 1945.