Q uan som a punt d'acabar el segle vint, i després de prop de vint-i-cinc anys de democràcia i de vint anys d'autonomia, la societat illenca persisteix en una regulació i una legislació de mirada curta, sense una cultura cívica prou sòlida. El procés de democratització ha anat paral·lel al procés de depredació del territori, a la creació d'una indústria turística sense planificació de cap casta. Durant totes les legislatures s'ha insistit, per pa i per sal, en la necessitat de planificar el futur, de crear normatives urbanístiques acords amb els recursos i amb les necessitats; però ningú no ha tingut la voluntat política de fer-ho i quan s'ha intentat no ha existit la convicció suficient per posar-les en pràctica. El pla d'ordenació de l'oferta turística, les directrius d'ordenació del territori, el pla hidrològic o el pla energètic haurien d'esdevenir punts de referència obligats per a tota la ciutadania, emparats pels seus representants a les institucions públiques. Allò que la nostra societat no pot tolerar és viure ofegats i sotmesos a una burocratització sense sentit, conscient que la multiplicació de les lleis i normes no és una garantia que defensi els interessos de les majories. Malauradament es té la sensació, cada cop més arrelada, que les lleis es fan per no complir-se o sols per aplicar-les als més dèbils, als no informats, als que no es poden defensar. Sense cultura política, la pràctica urbanística persistirà com un reflex de la llei de la selva, dominada pels interessos dels més forts.