Alguna vegada hem comentat des d'aquestes mateixes pàgines que qualsevol poble normal compta amb una sèrie de mites nacionals (almenys en aquesta part del món), que serveixen com a referents i cohesionadors d'un cert imaginari col·lectiu. Per aquesta raó, per exemple, dins el sistema d'ensenyament es dóna un paper molt important a aquests mites. Precisament, entre d'altres coses, la nostra manca de normalitat "nacional, lingüística, educativa..." es pot observar en el fet que, fins i tot a les escoles on s'ensenya en llengua catalana, els mites difosos són els espanyols i és molt poc habitual que es produeixi, en aquest sentit, una difusió autocentrada. Qualsevol infant de deu anys té una certa noció, per anar als exemples de sempre, de què és el Quixot, qui eren Cervantes o Lope de Vega, o ha escoltat algun passatge d'uns certs càntics que fan referència a un cert senyor anomenat Cid (és a dir, senyor, o sigui... qui sigui!). En canvi, n'hi ha molt pocs, de la mateixa edat, que pugui fer-nos cinc cèntims de qui era la figura del rei Jaume I, que ens puguin dir tres o quatre coses del papa Borja, o que siguin capaços de recitar un fragment o dos de qualsevol dels cants d'Ausiàs March.
La manca d'autocentrament s'observa en molts aspectes diferents. Aquests dies, sense anar més lluny, estam prestant tots plegats una gran atenció a un tema que, almenys des de la nostra perspectiva, hauria de ser absolutament secundari: l'empresonament virtual d'un tal Jesús Gil. Tothom coneix les anades i vengudes del batle de Marbella, el seu llenguatge, els seus cristos amb l'oposició a l'ajuntament del qual es troba al capdavant, el seu tarannà parafeixista, la pel·liculeta aquella del bust de l'anterior dictador, i tot l'etcètera que s'hi vulgui afegir.
Aquests dies, coincidint amb l'empresonament d'aquest personatge, que, a més, presideix un club de futbol espanyol d'una certa rellevància, s'han produït manifestacions cridaneres, de gent que "potser per primera vegada en la seua vida" es dediquen a utilitzar a tort i a dret la paraula llibertat. Entre les persones que participen en aquestes manifestacions, n'han sortit algunes de ben conegudes d'això que se'n diu l'star-system espanyol, d'arrel indubtablement marbellina.
Aquesta circumstància ens porta a la nostra reflexió d'avui. En aquesta part del món, una certa premsa "les anomenades «revistes del cor»", uns certs programes de televisió "tipus xou" i una certa opinió pública han creat, pertot arreu, una còrrua de personatges més o menys famosos, i dels quals la majoria de la gent en coneix més coses de les que realment faria falta.
Una part dels ciutadans en podem restar completament al marge. Hi tenim tot el dret. Potser no ens interessen per res les folklòriques de torn, els escriptors més coneguts i exitosos, els futbolistes o "ai, las! encara" els toreros, però hi ha una part de la població que, a les perruqueries o a les consultes dels dentistes, es dedica amb fruïció a resseguir-los el rastre.
El consum d'star-system que es produeix als Països Catalans del sud dels Pirineus té una característica que, d'altra banda, resulta ben simptomàtica de la situació real del país: és un star-system marbellès. És fet dels mateixos personatges, de les mateixes «figures», del mateix tipus de gent que omple les revistes de les consultes de Guadalajara o de Càceres. Perquè, en definitiva, aquestes publicacions també són les mateixes.
Dins el nostre imaginari col·lectiu ens hi manca, a hores d'ara, un star-system propi, que, d'altra banda, s'han construït sense gaires dificultats comunitats humanes bastant més petites que no la nostra. Pot semblar una mera qüestió de detall. Fins i tot hi haurà qui em criticarà que gasti un esforç a parlar d'aquestes foteses. Però de vegades les foteses no són més que símptomes clars de problemes molt més profunds.
Com podran en Llongueres, n'Oriol Bohigues, n'Ausiàs March o en Jaume I guanyar-los la cursa, a camp propi, a Gil y Gil, Joselín de Ubrique, Garcilaso o el Cid Campeador?
