En moltes confrontacions bèl·liques, el control de les paraules és més important que la superioritat militar. Per això, els estrategs utilitzen les paraules amb més intenció que les mateixes armes. És un fet que els dos bàndols que s'han confrontat a Euskadi han insistit i insisteixen molt en els esforços mediàtics. Per al govern espanyol no hi havia, a l'altre costat, més que una banda terrorista, delinqüents comuns. Per a ETA, Euskadi era un país controlat per les forces d'ocupació espanyoles, i ells atacaven els punts on l'enemic era més vulnerable; els seus escamots no eren ni tan sols civils resistents, sinó soldats («gudaris») que, quan queien, eren enterrats amb honors militars.
Si ETA no aconseguia imposar el criteri que el conflicte era una guerra, perdia molt de terreny en l'esforç de dignificar la seva estratègia. Si les accions terroristes eren percebudes com a episodis d'una guerra, qui perdia terreny era el govern espanyol. El problema és que, per mantenir una guerra, és necessària una justificació potent, i la democràcia, amb la possibilitat teòrica d'assolir qualsevol objectiu per mitjans pacífics, dificultava les pretensions etarres. Per això, ETA perdia la guerra. Contràriament, Espanya ho tenia molt bé: el conflicte feia prendre partit i posava al costat del govern tots els nacionalistes no violents. Cada mort, a més, era un sac de vots per al partit de la víctima. Aznar i Mayor Oreja vivien en el millor dels mons. Per això va caure tan malament la treva d'ETA. I per això Aznar retardarà tant com pugui la pau definitiva (de moment, intenta, amb la seva «política de ladrillo», provocar dissensions al si de les forces nacionalistes). I és que, venint d'on ve, és natural que no li faci cap gràcia estrenar una era de pau. «No han estat vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria», li va enflocar , a Franco, l'abat Escarré, quan l'any 1964 tots els taxis espanyols passejaven, per ordre de la superioritat, un anunci que deia «VEINTICINCO AÑOS DE PAZ». Hi deu haver nostàlgies que afloren del subconscient o, dit en paraules que Aznar pot entendre, «la cabra tira al monte». No sempre, però, la negació de la pau ha significat victòries per a Espanya: Cuba només demanava autonomia, però a Madrid varen fer temps fins que la cosa no tenia solució, i varen concedir l'autonomia poques setmanes abans de la derrota. Els governs es poden permetre luxes com aquest, sobretot quan tenen una oposició còmplice. Qui dubta, en aquests moments, que ben aviat tots els presos etarres seran acostats al País Basc? El govern ho farà sense despentinar-se, sense considerar-ho una indignitat. Ho hauria pogut fer, per tant, fa dos anys. La diferència és tan insignificant com la vida d'Àngel Blanco. Ni la seva família és conscient, probablement, d'aquesta monstruositat. La guerra d'Euskadi, que es volia tapar i fer clandestina esgrimint paraules i conceptes del Codi Penal, apareix nítida i indiscutible quan el govern tracta els seus criminals de guerra amb «altura de miras», mentre conserva ben tancats i dispersos els presoners enemics. El concepte de delicte i la igualtat davant la justícia s'esvaeixen i deixen el seu lloc a les consideracions d'amic i enemic, com pertoca a les solucions bèl·liques. El govern, amb els fets, acaba de perdre la batalla de les paraules.
ETA i HB, ja es va veure en el primer moment, varen fer una jugada magistral amb la treva. Amb el seu envit per la pau varen capgirar la situació d'inferioritat que les feia recular i varen aconseguir, amb nous aliats, una posició de superioritat que no abandonaran. En darrer extrem, poden recórrer a la pressió internacional, que imposarà una solució com la de l'Ulster. Mentre, Aznar encara maniobra per aconseguir la victòria. No podrà. Ara només és possible la pau.
