En moltes confrontacions bèl·liques, el control de les paraules
és més important que la superioritat militar. Per això, els
estrategs utilitzen les paraules amb més intenció que les mateixes
armes. És un fet que els dos bàndols que s'han confrontat a Euskadi
han insistit i insisteixen molt en els esforços mediàtics. Per al
govern espanyol no hi havia, a l'altre costat, més que una banda
terrorista, delinqüents comuns. Per a ETA, Euskadi era un país
controlat per les forces d'ocupació espanyoles, i ells atacaven els
punts on l'enemic era més vulnerable; els seus escamots no eren ni
tan sols civils resistents, sinó soldats («gudaris») que, quan
queien, eren enterrats amb honors militars.
Si ETA no aconseguia imposar el criteri que el conflicte era una
guerra, perdia molt de terreny en l'esforç de dignificar la seva
estratègia. Si les accions terroristes eren percebudes com a
episodis d'una guerra, qui perdia terreny era el govern espanyol.
El problema és que, per mantenir una guerra, és necessària una
justificació potent, i la democràcia, amb la possibilitat teòrica
d'assolir qualsevol objectiu per mitjans pacífics, dificultava les
pretensions etarres. Per això, ETA perdia la guerra. Contràriament,
Espanya ho tenia molt bé: el conflicte feia prendre partit i posava
al costat del govern tots els nacionalistes no violents. Cada mort,
a més, era un sac de vots per al partit de la víctima. Aznar i
Mayor Oreja vivien en el millor dels mons. Per això va caure tan
malament la treva d'ETA. I per això Aznar retardarà tant com pugui
la pau definitiva (de moment, intenta, amb la seva «política de
ladrillo», provocar dissensions al si de les forces
nacionalistes). I és que, venint d'on ve, és natural que no li faci
cap gràcia estrenar una era de pau. «No han estat vint-i-cinc anys
de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria», li va enflocar , a
Franco, l'abat Escarré, quan l'any 1964 tots els taxis espanyols
passejaven, per ordre de la superioritat, un anunci que deia
«VEINTICINCO AÑOS DE PAZ». Hi deu haver nostàlgies que afloren del
subconscient o, dit en paraules que Aznar pot entendre, «la cabra
tira al monte». No sempre, però, la negació de la pau ha significat
victòries per a Espanya: Cuba només demanava autonomia, però a
Madrid varen fer temps fins que la cosa no tenia solució, i varen
concedir l'autonomia poques setmanes abans de la derrota. Els
governs es poden permetre luxes com aquest, sobretot quan tenen una
oposició còmplice. Qui dubta, en aquests moments, que ben aviat
tots els presos etarres seran acostats al País Basc? El govern ho
farà sense despentinar-se, sense considerar-ho una indignitat. Ho
hauria pogut fer, per tant, fa dos anys. La diferència és tan
insignificant com la vida d'Àngel Blanco. Ni la seva família és
conscient, probablement, d'aquesta monstruositat. La guerra
d'Euskadi, que es volia tapar i fer clandestina esgrimint paraules
i conceptes del Codi Penal, apareix nítida i indiscutible quan el
govern tracta els seus criminals de guerra amb «altura de
miras», mentre conserva ben tancats i dispersos els presoners
enemics. El concepte de delicte i la igualtat davant la justícia
s'esvaeixen i deixen el seu lloc a les consideracions d'amic i
enemic, com pertoca a les solucions bèl·liques. El govern, amb els
fets, acaba de perdre la batalla de les paraules.
ETA i HB, ja es va veure en el primer moment, varen fer una
jugada magistral amb la treva. Amb el seu envit per la pau varen
capgirar la situació d'inferioritat que les feia recular i varen
aconseguir, amb nous aliats, una posició de superioritat que no
abandonaran. En darrer extrem, poden recórrer a la pressió
internacional, que imposarà una solució com la de l'Ulster. Mentre,
Aznar encara maniobra per aconseguir la victòria. No podrà. Ara
només és possible la pau.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.