Rafel Ginard Bauçà

Rafel Ginard és un autor que, plenament inserit dins el corrent estètic de l'Escola Mallorquina, no excel·lí, precisament, en la seva obra poètica. El reconeixement, merescut, però escatimat, li ve per la seva tasca de folklorista. Tota una vida dedicada a replegar, amb paciència franciscana, les cançons d'aquest poble, cantades pels nostres avantpassats. Cançons vinculades a les feines i a les festes, als sentiments de la gent, transmeses oralment de generació en generació, que els canvis de costums han desat en la memòria de la terra. Tot i l'envergadura de l'obra, no gens discutible, perjudicà la seva tasca d'investigador el fet de ser franciscà, car ignorà, per pressió, convicció o prejudici, les cançons referides al sexe i que, coneixent el tarannà mediterrani de la nostra gent, devien ser abundoses. Això no obstant, en justícia cal no oblidar que a l'interior dels murs de les esglésies i els convents s'han lliurat dures lluites en favor d'aquesta terra i de la seva llengua.

També escrigue poesia, el Pare Ginard, com no podia ser d'altra manera en un escriptor epígon de l'Escola. D'obra dispersa, publicada aquí i enllà, Pere Rosselló Bover escometé la tasca de recuperació, fruit de la qual són diversos treballs, com és ara «L'Obra poètica original de Rafel Ginard Bauçà». He de confessar que no me sent especialment atret per la seva obra poètica, ni per la de cap altre epígon, tot i que no en som un coneixedor expert. Altra cosa és la seva prosa. Croquis Artanencs és una recopilació d'articles publicats en revistes locals d'Artà, concretament Llevant i Bellpuig. Prop de trenta anys separen una de l'altra. Els articles fan referència, especialment, a la naturalesa que envolta la vila, a la seva bellesa i exuberància, però també als costums, les festes, el caràcter i les tradicions de la gent. Em sobtà l'ús del llenguatge, la seva riquesa i la precisió en l'elecció de la paraula, la carnalitat de les descripcions, la força narrativa. Croquis Artanencs, tot i ser una obra menor, és un llibre magnífic, tot un descobriment.

No fa gaire, una persona normalment ben informada en afers culturals me contava que, entre els documents que Rafel Ginard havia deixat a la seva mort, s'hi troba una autobiografia, òbviament original i inèdita. El llenguatge, me deia, és també ric, escollit, precís. Entre els projectes per retre-li homenatge, es pensà a editar-la. Sembla, però, que els franciscans, depositaris del llegat, s'hi oposen, la qual cosa és senyal inequívoc que qüestiona la vocació, l'Ordre o el sexe. Fins i tot un dels frares més ancians, en assabentar-se de les pèrfides intencions editores, havia dit: «Fa estona havíem d'haver cremat aquesta paperassa!».