El 23 de desembre passat poguérem llegir en aquest diari que n'Eduardo Zaplana vol afuar els inspectors a les escoles del País Valencià perquè hi ensumin si els professors hi continuen ensenyant la veritat, açò és, que hi diguin que el valencià i el català són el mateix idioma. Fins i tot té la barra de preparar una llei per poder dur a terme aquesta persecució inquisitorial amb la llei a la mà, com en temps d'en Galilei, quan la Inquisició no volia que ningú digués que la Terra és rodona ni que el sol és el centre de l'Univers.
El temps d'en Franco, els nacionalistes del Principat, València i les Balears formaven un sol bloc. Recordem com el fenomen de la Nova Cançó s'estenia com la cosa més natural del món arreu de tota la nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer. Recordem com els anys cinquanta es va presentar el Diccionari Alcover-Moll per terres valencianes amb tota naturalitat i fora cap problema.
Però el temps de la transición ja es va veure clar que la condició que Espanya posava per retornar una mica d'autonomia al Principat era que el País Valencià havia de quedar al marge de tot el moviment de reconstrucció lingüística i nacional. La separació i l'enfrontament planificat entre el Principat i el País Valencià va esdevenir, així, una qüestió d'Estat. Els polítics que negociaven l'autonomia catalana no tenien per triar: o allò o res. I triaren allò. Només el temps podia dir si estractava d'una traïció als patriotes del sud, als valencianistes, o si seria una maniobra tàctica per més envant, una vegada consolidada l'autonomia al Principat, tornar-los donar la mà fins i tot amb més força que abans.
Vint anys de llavors ençà ja comencen a ser un marge de temps prou ample per veure per on van les coses. I es veu que tant al Principat com a les Balears tenim els compatriotes del sud oblidats i abndonats a la seva dissort. Fins i tot els nacionalistes són arribats a creure's les divisions regionals polítiques, culturals, lingüístiques i sobretot sentimentals imposades i concreades mañosamente des de Madrid.
I això és una equivocació massa grossa perquè no dubtem que aquesta dictadura mediàtica que pateixen els partidaris de la continuïtat del català al País Valencià, aquesta persecució que hi ha contra els qui lluiten perquè el valencià no desaparegui, no fa més que demostrar la por que tenen els estrategues espanyolistes de la força potencial que podrien tenir qualsevol moment els dos milions de catalanoparlants del sud. No dubtem que els escarrufa pensar en una entesa entre aquesta regió i la del Principat. A posta, pensant en nosaltres, prohibirien expressament a la Constitució espanyola la federació entre comunitats autònomes.
Hi ha una València amagada que protagonitza moltes de coses positives que són sistemàticament minimitzades i tapades pels mitjans de comunicació espanyols. Un exemple n'és la gran tasca que hi han feta i hi fan a l'escola els professors. Les línies d'escoles valencianes "és a dir, en valencià" no s'aturen d'ugmentar i, el que és més bo, per petició dels pares. Malgrat la manca d'ajudes en temps d'en Lerma i malgrat la persecució d'ara en temps d'en Zaplana. Però el nacionalisme espanyol necessita la desconeixença mútua entre les nostres tres regions com el pa de cada dia. Només això explica la vergonyosa persecució inquisitorial de la veritat a les escoles. Però bon senyal: no dubtem que ens trobam davant una prova contundent de la por que tenen els partidaris d'un Levante completament desvalencianitzat i espanyolitzat quan pensen en el dia de demà, quan aquests xiquets d'ara seran adults coneixedors i conscients de l'abast sencer de la nostra comunitat lingüística.
És una equivocació massa grossa, per tant, pensar que al Sud no hi ha res a fer. Precisament perquè la veritat és just a l'enrevés: Hi ha molt, massa molt, a fer. Si no hi hagués res a fer, estiguem segurs que deixarien dir la veritat.
Una nació no es reconstrueix només amb l'estudi i la coneixença de fets objectius i observables com ara la unitat lingüística. La reconstrucció pràctica es fa a partir de la solidaritat en la lluita per projectes comuns, com és ara el d'aturar la substitució lingüística planificada que patim els tres antics regnes des de fa tres segles. Així és que la comunitat educativa del Principat i de les Balears té el dret i l'obligació de no romandre mans plegades i de solidaritzar-se de paraula i d'obra, no ja per patriotisme sinó per simple dignitat professional, amb els mestres compatriotes del sud, que en aquests moments de dictadura fina i efectiva alhora, pateixen la vergonya de la persecució per dir la veritat.
