Pius desigs en començar el 1999?

Deu ser vera que, superat el cim de la legislatura, tots ells han divisat un paisatge no exempt de bellesa, on serà dolç conservar la cadira que sempre han hagut de menester. Però difícilment podrem dur més enfora la paràfrasi del poema de Jaime Gil. Els pius desigs en començar el 1999 brillen per la seva absència. Un fet ben natural si consideram que el dolor de cor i els actes de contrició han desaparegut per complet del discurs polític. Tot va tan bé que un propòsit d'esmena "per minúscul, fins i tot microscòpic, que fos", seria una temeritat digna de les flames eternes de l'infern. La penitència, en tot cas, l'haurem de deixar per a les respectives oposicions, que de manera ben poc càndida s'obstinen a negar que "gràcies per suposat a l'esforç dels mallorquins, però també com a conseqüència de la feina d'un dels dos governs amb què la providència ens ha volgut obsequiar" la nostra vida transcorre apacible i abundosa en el millor dels mons possible, de forma que mirau: aquells que habiten en un espai, només teòricament, òptim continuaran maldant per trobar una finqueta sud enllà on la gent som nosaltres, que fermam els cans amb llonganisses i podem dur l'aigua amb vaixells.