Deu ser vera que, superat el cim de la legislatura, tots ells han divisat un paisatge no exempt de bellesa, on serà dolç conservar la cadira que sempre han hagut de menester. Però difícilment podrem dur més enfora la paràfrasi del poema de Jaime Gil. Els pius desigs en començar el 1999 brillen per la seva absència. Un fet ben natural si consideram que el dolor de cor i els actes de contrició han desaparegut per complet del discurs polític. Tot va tan bé que un propòsit d'esmena "per minúscul, fins i tot microscòpic, que fos", seria una temeritat digna de les flames eternes de l'infern. La penitència, en tot cas, l'haurem de deixar per a les respectives oposicions, que de manera ben poc càndida s'obstinen a negar que "gràcies per suposat a l'esforç dels mallorquins, però també com a conseqüència de la feina d'un dels dos governs amb què la providència ens ha volgut obsequiar" la nostra vida transcorre apacible i abundosa en el millor dels mons possible, de forma que mirau: aquells que habiten en un espai, només teòricament, òptim continuaran maldant per trobar una finqueta sud enllà on la gent som nosaltres, que fermam els cans amb llonganisses i podem dur l'aigua amb vaixells.

No obstant això, caldrà estar atents a un cert relativisme, que podria soscavar els nostres sòlids fonaments morals. Els seus apòstols s'entesten a presentar ambíguament les dades i fer dobles lectures aberrants. Tan sols una rancúnia i una malvolença covada durant anys pot explicar que la cara d'èxits com la històrica temporada turística del 1998 o el creixement espectacular de la construcció sigui presentada amb una creu de consum de territori i de recursos naturals. Afortunadament, per a la bona gent d'esperit pur, les coses mallorquines són com són, senzilles, diàfanes, unívoques, monosèmiques, radiants, clares i distintes. I si algú, honradament, després d'haver fet un minuciós examen de consciència, no ho veu així, que s'ho faci mirar o que se'n vagi abans que no sigui massa tard i l'hagin de vestir amb camisa de força.

Canviar res, ni tan sols una coma, del diví discurs que ens ha situat tan alt en el concert de les nacions seria pecar d'hibris.
Els pius desigs en començar el 1998 no tan sols són innecessaris, representarien un suïcidi col·lectiu.