Diades

Un any més ens acostam a la seva finalització amb el dia 31 de desembre com a dia de controvèrsia i polèmica. El gruix del mallorquinisme polític continua reclamant aquesta data com a diada històrica a commemorar, denunciant la tebior de dia 12 de setembre, que per el que s'esgrimeix no és un dia prou potent per afirmar la nostra identitat i la nostra personalitat nacional. Una diada és, fonamentalment, un símbol; és un fet que ens agermana col·lectivament, ens cohesiona com a poble i ens diferencia dels altres. Tot bon símbol com més justificació històrica trobi, més potent i sòlid sembla, més força dóna a la causa que simbolitza. Per tant, si la dialèctica és entre una diada amb molta tradició, que es ve celebrant ininterrompudament de set segles ençà, sentida com a pròpia pel conjunt dels nostres compatriotes, i una altra diada inventada, fruit de l'arbitrarietat política de la majoria aritmètica del Parlament o del Consell, la conclusió no pot ser més que favorable a la primera en detriment de la segona. Ara bé. ¿Realment existeix aquesta vinculació i participació col·lectiva dels nostres conciutadans amb la diada del 31 de desembre? ¿Què és més important el símbol, o la seva justificació? ¿Per què perdem tant de temps en discussions de capelletes? Sincerament, no crec que allò cabdal sigui si aquest dia o aquella altra. Tenir diada no és una qüestió històrica, és una qüestió política. Nacionalment el que ens manca a les Illes Balears no són els factors estàtics del concepte nació, llengua, cultura, història, geografia..., el que ens manca és el factor dinàmic, la voluntat de ser; aquesta és la batalla a guanyar, l'assignatura a aprovar. Em sembla magnífic que els especialistes critiquin amb contundència una decisió que no pretén ser la coherència historiogràfica personificada, sinó que hauria de ser vista com un intent de sortir de l'atzucac que suposa tenir una diada correctíssima teòricament, però que a la pràctica només és objecte de culte pels sectors més compromesos, quedant com una cosa residual totalment radicalitzada. Als mallorquinistes, i aquesta sí que és una tradició ben arrelada, ens sobra intel·lectualisme i ens cal efectivisme, possibilisme, practiquisme, realisme.