Alguns polítics rellevants, i pel que es veu, entre altres el
nostre benvolgut president, consideren el debat polític sobre
l'abast de la Constitució artificiós i innecessari. Lluny de fer
una anàlisi acurada de la realitat actual i mancats de tot
raonament polític, es limiten a enaltir i a exalçar la Constitució
amb frases fetes i estereotipades: la Constitució ha permès superar
la rivalitat entre les dues Espanyes, ha permès crear un estat
descentralitzat, gaudir de l'autogovern i un llarg etcètera. Vint
anys després, naturalment, hi ha qui es demana si el mateix text
també servirà per superar les diferències entre el nacionalisme
espanyol i els malmenats nacionalismes perifèrics, si l'estat és
realment descentralitzat o si el grau d'autogovern satisfà de bon
de veres els ciutadans.
Qualsevol que tengui dos dits de front pot veure que la
Constitució va ser una solució provisional a una combinació
fortuïta d'esdeveniments i circumstàncies prou confusa i complexa.
Tot plegat, es tractava d'acontentar les principals forces
polítiques (UCD, PSOE, AP i PCE) i no fomentar les diferències
entre les regions. Tan cert és això, que moltes regions reberen
l'autonomia que mai no havien demanat, quan ni tan sols sabien què
era. Cal no oblidar que va ser un procediment, sens dubte efectiu i
necessari, per sortir del pas. Hi ha qui diu que la constitució va
ser el cafè per a tots, emperò aquell cafè s'assaborí de manera
molt diferent; uns amb sucre i els altres amb edulcorant. El dia 1
d'agost de 1977, la comissió redactora quedava oficialment
constituïda, l'entrada dels nacionalistes catalans es produïa
després de moltes queixes i gairebé de pura xamba. La seva
representativitat era molt feble, especialment si consideram que
aleshores compartien amb els bascos grups parlamentari al Congrés.
És obvi que les nacionalitats històriques se'n ressentiren.
Ara, vint anys després, s'obre un debat sobre l'encaix de les
nacionalitats històriques en l'Estat espanyol. Mentrestant, una
allau de declaracions pretenen l'avortament d'un debat serè, seriós
i enriquidor. El dogmatisme, que considera el text constitucional
immutable i que demonitza els qui gosen criticar-lo, impera pertot
arreu. I, com ja és habitual en aquestes gran ocasions, la política
fàcil, tangible i possibilista simplifica els missatges. Tota
persona que reflexioni en veu alta sobre la conveniència o no d'una
reforma constitucional o simplement que argumenti una major
mal·leabilitat de la Constitució, és titllada d'ambígua i
d'irresponsable, atès que atempta contra els fonaments de la
convivència democràtica. Fins i tot alguns polítics "de manera molt
desencertada" aprofiten actes institucionals per fer pedagogia del
dogmatisme i així alertar els ciutadans contra els partits
suposadament ambigus. Partits que, d'altra banda, sempre han
mantingut criteris ferms i prou clars.
És ben cert: el dogmatisme és l'esperit pobre del cervell humà.
Constitueix el rovell que oxida els mecanismes de defensa que tenim
contra la pròpia presumptuositat i la nostra ignorància. Tot sovint
representa la covardia per afrontar l'evolució de les idees i posa
les bases de l'immobilisme més absurd i intolerant.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.