Alguns polítics rellevants, i pel que es veu, entre altres el nostre benvolgut president, consideren el debat polític sobre l'abast de la Constitució artificiós i innecessari. Lluny de fer una anàlisi acurada de la realitat actual i mancats de tot raonament polític, es limiten a enaltir i a exalçar la Constitució amb frases fetes i estereotipades: la Constitució ha permès superar la rivalitat entre les dues Espanyes, ha permès crear un estat descentralitzat, gaudir de l'autogovern i un llarg etcètera. Vint anys després, naturalment, hi ha qui es demana si el mateix text també servirà per superar les diferències entre el nacionalisme espanyol i els malmenats nacionalismes perifèrics, si l'estat és realment descentralitzat o si el grau d'autogovern satisfà de bon de veres els ciutadans.
Qualsevol que tengui dos dits de front pot veure que la Constitució va ser una solució provisional a una combinació fortuïta d'esdeveniments i circumstàncies prou confusa i complexa. Tot plegat, es tractava d'acontentar les principals forces polítiques (UCD, PSOE, AP i PCE) i no fomentar les diferències entre les regions. Tan cert és això, que moltes regions reberen l'autonomia que mai no havien demanat, quan ni tan sols sabien què era. Cal no oblidar que va ser un procediment, sens dubte efectiu i necessari, per sortir del pas. Hi ha qui diu que la constitució va ser el cafè per a tots, emperò aquell cafè s'assaborí de manera molt diferent; uns amb sucre i els altres amb edulcorant. El dia 1 d'agost de 1977, la comissió redactora quedava oficialment constituïda, l'entrada dels nacionalistes catalans es produïa després de moltes queixes i gairebé de pura xamba. La seva representativitat era molt feble, especialment si consideram que aleshores compartien amb els bascos grups parlamentari al Congrés. És obvi que les nacionalitats històriques se'n ressentiren.
Ara, vint anys després, s'obre un debat sobre l'encaix de les nacionalitats històriques en l'Estat espanyol. Mentrestant, una allau de declaracions pretenen l'avortament d'un debat serè, seriós i enriquidor. El dogmatisme, que considera el text constitucional immutable i que demonitza els qui gosen criticar-lo, impera pertot arreu. I, com ja és habitual en aquestes gran ocasions, la política fàcil, tangible i possibilista simplifica els missatges. Tota persona que reflexioni en veu alta sobre la conveniència o no d'una reforma constitucional o simplement que argumenti una major mal·leabilitat de la Constitució, és titllada d'ambígua i d'irresponsable, atès que atempta contra els fonaments de la convivència democràtica. Fins i tot alguns polítics "de manera molt desencertada" aprofiten actes institucionals per fer pedagogia del dogmatisme i així alertar els ciutadans contra els partits suposadament ambigus. Partits que, d'altra banda, sempre han mantingut criteris ferms i prou clars.
És ben cert: el dogmatisme és l'esperit pobre del cervell humà. Constitueix el rovell que oxida els mecanismes de defensa que tenim contra la pròpia presumptuositat i la nostra ignorància. Tot sovint representa la covardia per afrontar l'evolució de les idees i posa les bases de l'immobilisme més absurd i intolerant.
