No fa gaire vaig llegir, a la crònica negra d'aquest mateix diari, el cas d'un home que apallissà i ganivetejà la seva esposa, i li causà la mort. No es tractava, dissortadament, d'un cas singular ni aïllat, en uns temps de servituds al jou de la violència, ans al contrari, sovintegen a les notícies de successos els casos de brutallitat domèstica, de violència conjugal, que es tanquen amb la pèrdua irreparable d'una persona, sempre la més dèbil, la més desprotegida. En el posterior judici del presumpte assasí, el seu misser demanava l'absolució, al·legant com a atenuants del delicte la ludopatia i l'alcoholisme del malfactor i haver comès el crim sota els seus efectes. No discutirem ara que les dues malalties citades alteren el comportament normal de les persones, especialment la beguda, que actua negativament sobre la voluntat i el caràcter dels individus sotmesos a la seva tirania. Ni l'obligació social d'ajudar-los mèdicament o psicològica. La qüestió que es planteja és si aquestes afeccions poden eximir els autors de les infraccions de les seves responsabilitats penals.

Una vegada més he de manifestar la meva ignorància pel que fa a temes jurídics. He de suposar, però, que si la defensa argumenta les malalties del seu client en descàrrec dels fets imputats, alleugerint així la culpa de l'acusat, és perquè l'actual codi penal contempla i accepta en el seu enunciat aquesta possibilitat. Ve a ser alguna cosa així: si vostè mata begut obtindrà els beneficis de la llei. Paradoxalment, l'addicció al suc, el joc compulsiu i els trastorns dels seus efectes, d'altra banda socialment rebutjables i rebutjats, són legalment beneficiosos. O dit d'una altra manera. Si s'estravé que vostè va serè i es baralla amb algú que va tèrbol i, accidentalment, vostè mor, la part contrària obtindrà el benefici del seu defecte, car sembla que segons la llei els efectes de l'alcohol disminueixen la seva responsabilitat. Si, contràriament, el mort és el tèrbol, sobre vostè caurà tot el pes de la llei, car anar serè és un agreujant.

La llei és com la missa abans de la reforma. El capellà oficiava d'esquena a la feligresia i xerrava en una llengua que ningú no entenia, sota pena de por i punicions diverses. De la mateixa manera, els legisladors legislen d'esquena a la societat, en un llenguatge sinuós ple d'amagatalls que cap mortal normal no entén. Les interpretacions són tantes i tan diverses, una per cada jutge, que hom no sap si ser abstemi el pot arribar a perjudicar i és preferible donar-se a la beguda en un sistema tan contradictori.

Un dels defectes que sempre he trobat a la legislació, des d'un punt de vista absolutament llec, és que té més en compte els drets dels processats, que no els de les víctimes. Hi ha, a les lleis, una certa perversió dels seus objectius, que no són només aplicar un càstig als culpables, en la justa mesura per la falta comesa, sinó, i sobretot, garantir els drets dels innocents, protegir les víctimes. Si no ho aconsegueix, el seu fracàs és evident.

Hi ha, també, en la meva opinió, una certa hipocresia envers conceptes que ultrapassen en alguns sentits l'estricte marc jurídic. En aquest sentit no deixa de ser contradictori que s'hagin de garantir, escrupolosament, els drets humans a tots aquells genocides que no els han respectat, ans al contrari, han torturat i assassinat, amb la impunitat de les seves pròpies lleis, les víctimes a les quals la mort ha privat de la vida i dels drets humans.