Es viu un vertader boom de la solidaritat. A les entitats de sempre "Caritas, Creu Roja, potser alguna altra" s'hi han afegit aquests darrers anys unes quantes dotzenes de marques registrades, finalment batiades amb un desangelat ONG, que no acaba de donar a entendre amb claredat els objectius solidaris que se solen proclamar. Pensau que hi ha moltes organitzacions no governamentals que tenen l' objectiu de distribuir cocaïna o videojocs pirates. Però deixem-ho anar aquí, ja que per ventura no és el moment d'aspergir ombres de sospita per damunt de les activitats de certes ONG: en tot cas, que n'hi hagi tantes, i que moltes d'elles no estiguin capacitades per dur a bon port les missions per a les quals ens demanen col·laboració econòmica, és un fet que no ens pot tranquil·litzar. D'altra banda, pareix que el panorama, que sempre ha estat clar pel que fa a una bona partida d'aquestes associacions, tendeix a aclarir-se encara més. Totes ens estiren de pertot, totes ens proposen com a prioritaris uns objectius que sense cap dubte ho són. Però el destinatari del missatge arriba un moment en què és presa de gran perplexitat: on és més urgent atendre? Això, suposant que el destinatari del missatge tengui ja ben superades tota una sèrie de contradiccions: es pot parlar realment de solidaritat a la menuda, o simplement això seria caritat? I la caritat és el camí correcte? Un amic, Ignasi Riera, exjesuïta i comunista distingit, diu que no hi ha contradicció, que la solidaritat s'ha de practicar sempre: a la menuda i a l'engròs. Així ha resolt la disjuntiva caritat cristiana-solidaritat. Bé, posem-nos en el cas d'haver superat possibles contradiccions i en el supòsit de ser mínimament generosos. I se'ns demana que, per cinquanta dòlars, alliberem un esclau al Sudan. Em sembla que la proposta és terrorífica, perquè ja no és qüestió de col·laborar a la millora d'unes determinades condicions de vida humana, sinó de donar carta d'humanitat a les vides de tantes persones. I és feina nostra? Ho és, sens dubte, però no de cadascú en particular, sinó d'aquelles organitzacions que se suposa que sumen les voluntats de tots nosaltres. Podem «comprar» la llibertat d'un esclau sudanès, de dos, dels que sien, però no podrem comprar mai la consciència de tota la humanitat.