Retret a «Le Monde»

En les històries del periodisme es conta la famosa anècdota del qui era director d'El Noticiero Universal, un diari barceloní d'horabaixa. Aquest home tenia una fe absolutament closa en el londinenc Times, i es va estravenir que, amb motiu de l'inici de la Primera Guerra Mundial, el director del familiarment anomenat «Siero» no va donar cap crèdit als despatxos d'agència: no es creia res fins que no ho podia llegir a la seva bíblia periodística de Londres. Com es pot suposar, aleshores els diaris no arribaven amb la frissança amb què ho fan ara, de forma que el «Siero» va donar notícia de la declaració bèl·lica un dia més tard que la resta de diaris de tot el món. És un exemple desmesuradament caricaturesc d'una actitud molt més freqüent que no feim comptes. Amb el temps, arribam a crear una relació mòrbida de dependència respecte d'uns o d'altres mitjans de comunicació, fins al punt que aquesta dependència continua encara que aquests mitjans hagin canviat radicalment d'orientació. Molt sovint no ens adonam, fins molts anys després, que cada dia llegim "o escoltam" un mitjà de comunicació que és a les antípodes de les maneres amb què voldríem ser informats i orientats. A posta diuen que és tan mal de fer enfonsar un diari: es necessita que tota una generació o dues hagin passat a l'altre món. Per ventura un dels diaris que més addicció crearen entre la gent de la meva generació és el francès Le Monde, que segueix fidel a un model de periodisme que, més o menys, encarna el dret a tota la informació sobre els afers públics, els ideals de llibertat, l'atenció primordial a la cultura i, sobretot, una visió molt generosa de la geografia informativa. No us contaré ara les excel·lències del periodisme d'aquest diari, que permet entendre qüestions que apareixen confuses i/o contradictòries a tants d'altres diaris. En una paraula, me n'he de confessar addicte, i per això mateix em dolen més les ficades de pota com la de fa uns dies, en un ampli treball que, amb el títol de «Parles catalá?» (sic), feia una radiografia de l'estat de la llengua a Catalunya: no exempt d'encerts i d'apreciacions de bona finura, s'hi trobaven perles com aquesta: «TV3 i Canal 33, purament catalanes, han adquirit una audiència. En les seves edicions infantils, els malfactors, els policies, etc., sovint parlen castellà, i els herois català». Em pareix que, ni fent cas dels tertulians de la COPE, s'hauria pogut arribar a una aital conclusió, que va acompanyada de mancances a l'engròs i d'excessos de plomatge vistós. Per exemple, fa referència a les qüestions de llengua al País Valencià i a les Balears i els inclou en un mateix apartat de «passions brutals». Sembla que, com per al PSOE i al PP, la nostra comunitat no ha merescut la més mínima atenció. En fi, quan un diari et defrauda tant, per ventura cercaràs la reconciliació, però sempre et quedarà aquella pruïja, la marca de la infidelitat.