El Foment de la colònia

Quan dic que la nostra economia i la nostra sociologia tenen trets colonials, molts de lectors deuen trobar que això és un despropòsit perquè és evident que participam en gran mesura del sistema de llibertats públiques que impera en el nostre redol europeu. El fet és, però, que, per mor de derrotes i repressions passades, encara no hem aconseguit creure en la nostra pròpia viabilitat política. I, sense que això sigui imputable a cap defecte nostre, ans al contrari, ens comportam com qualsevol poble colonitzat que, insegur de si mateix, fa coses molt insensates i riu les gràcies dels colonitzadors i dels seus còmplices locals. L'atrabiliari comportament de la conselleria de Foment (el nom, en aquest cas, és més un sarcasme que una descripció) és un exemple de manual dels vicis que dominen les administracions que han passat pel jou colonial. La seva primera característica és la lentitud i la inoperància. La seva burocràcia s'autoalimenta d'una manera exemplar. Prodigiosament, és capaç de mantenir, anys i anys, una activitat frenètica sense fer ni un metre de camí: projectes, períodes d'exposició pública, al·legacions, retirada dels projectes, elaboració de nous projectes, més exposicions, més al·legacions,... És possible creure que el projecte actual de la carretera de la UIB, probablement el pitjor de tots els presentats, sigui el que fa vuit des que s'hi varen posar fa més de deu anys? Quantes cuquetes de goma ens han col·locat i ens tornaran a col·locar a l'asfalt per comptar i recomptar quants de cotxes passam per damunt? Què n'ha fet Foment, fins ara, de les dades? Una «porra» entre els funcionaris per a qui n'encerti el resultat? La insuficiència dels recursos que arriben d'unes transferències mal dotades podria explicar aquesta incapacitat de fer res útil, però no és aquest el cas, perquè, encara amb més claredat, brilla la segona característica que la conselleria de Foment comparteix amb les rudimentàries administracions de les antigues colònies: els somnis de grandesa. Si transitau per les carreteres mallorquines trobareu de tot: obres començades i abandonades, que fan de pedestal primer a un «cilindro» i ara a uns cons (a la rotonda de can Valero), clots que tornen bassiots amb vocació de safareig quan plou, carreteres importants que passen pel llit d'un torrent i són impracticables quan du aigua (de Palmanyola a Santa Maria, per exemple), camins molt transitats on, si es topen dos cotxes, un s'ha de fer enrere, de tan estrets que són (els que van de Son Sardina i Sa Garriga a la carretera de Valldemossa, per exemple). Tot això, però, no mereix l'atenció de Foment perquè no li agrada posar pedaços als descosits. No: els projectes han de ser faraònics, cada plànol ha de ser un monument a la magnificència i un desafiament al sentit comú. La provocació als ecologistes o, simplement, als afectats, és contestada, i, com que tenen bona part de raó, s'arracona el projecte i continua el rosari d'incomoditats i la tragèdia dels morts i els ferits. I tot això ben trempat amb altes dosis de «tècnica». A la conselleria, no s'hi fan més que tasques assèptiques: aplicar barems, estàndards, normes. Segueixen el consell d'en Franco: «Hagan como yo, no se metan en política». L'autoritat tècnica és la gran coartada de la incapacitat política. Per això, haurem de comportar que els carrers de la Universitat tornin carreteres, i tendrem (quan?) una autopista allà on hi hauria d'haver un carrer. Com si estiguéssim al desert de Los Monegros. Madrid, en aquest cas, no ho hauria fet pitjor. Per a què, aleshores, les transferències? Per desacreditar l'autonomia?