L'home és un llop per a l'home, i qui no ho cregui que faci atenció a la missió especial que han arribat a atribuir-se dissenyadors i creatius publicitaris. Del disseny, basta recordar com ha estat de substancial la seva intervenció per justificar que la Telefònica hagi anat substituint les cabines per uns pals enmig del tràfec, del renou, dels fums, en la més crua intèmperie: gràcies al disseny, aquests pals han estat acceptats pels batles de totes les ciutats i, a més, n'hi ha que els atribueixen el mèrit d'haver posat una nota de modernitat urbana. El cas és que han suposat un descens notabilíssim en la qualitat de vida. Els dissenyadors han actuat de sicaris en aquesta magna operació de trobar camins de cap a la prehistòria. Quan el disseny s'aplica a la moda, se'ns ofereixen episodis incontestablement grotescos, coses que no veurem mai al carrer ni a les festes. Això no fa mal, si dóna feina a alguns pertorbats, però vulguis no vulguis hi ha expressions d'aquests dissenys, no tan grotesques, però Déu n'ni do, que arriben a implantar-se en la vida quotidiana de les persones humanes, com els pals de la Telefònica: mirau, si no, la roba que duen els presentadors del temps de TV3 i, sobretot, els de Canal 9 "els valencians són propensos al paroxisme.

Dissenyadors i creatius publicitaris són germans bessons, beuen de les mateixes fonts "cobdícia i impacte" i tenen en comú una gran irresponsabilitat, que els permet de posar en marxa campanyes que, i ho saben positivament, ens perseguiran fins a la fi del món i no ens atorgaran un minut de repòs. Ara torna Edu, aquell personatge cretinoide que els creatius ens volen fer creure que és simpàtic, aquell nin repel·lent que deia i ara canta «feliz Navidad» de manera insistent, aclaparadora, en una mostra de sadisme crec que no superada per cap altra campanya de publicitat. És una casualitat que aquest abominable personatge i els pals de disseny estiguin al servei de Telefònica? No ho crec, com tampoc no crec que sigui casualitat que aquesta companyia hagués volgut vendre la nostra intimitat al millor postor. Bé, el cas és que l'abjecte Edu torna a amargar-nos les festes, com a símbol de l'Espanya aznarista, en la qual la veritat és un eslògan o una inexactitud repetits fins a la mort: «Váyase, señor González», «España va bien», «Hola, soy Edu, feliz Navidad». I els drets humans, a tot això?