Ja són aquí. Sempre passa igual. Et penses que encara queda molt de temps perquè arribi el moment, ho veus com veus el fred el mes d'agost. I un bon dia, una pàgina de diari, un comentari intrascendent en una conversa d'ascensor, el botiguer o la botiguera et somriuen i res ja no torna a ser el mateix. És la pèrdua de la innocència, com quan aquell company de classe et comentà que podria ser que li haguessin dit que resulta que els reis... I ja no tornes a embambar-te amb alguns paquets de tabac, aquells que mostren el vehicle amb què els d'Orient havien de venir a visitar-te un pic en l'any. O quan el mateix petit lliga caps amb el tema dels insectes i les flors, i descobreix que té una abella entre les cames "encara que mai no li hagi vist les ales", però segueix sense entendre determinades reaccions davant les abraçades que veu per la tele, en blanc i negre o en cinemascope.

Com quan arriba el febrer o el juny, i l'estudiant se n'adona de la circumstància en veure la cua de companys a la fotocopiadora, entra al bar de la facultat i el troba una miqueta més buit, la penya un poc més paranoiada, i la carpeta i el cap orfes dels conceptes que al cap de tres dies ha de sebre.

Ben igual que quan els polítics es posen en campanya, i ho saps perquè t'ho diuen, que si no series incapaç de diferenciar-la de la precampanya o, fins i tot, de la pre-precampanya. Sabies que les eleccions s'acostaven, coneixies la data. Però un bon dia, quan encara et penses que queda molt de temps perquè arribi el moment, vatuvadell, ja hi som, i camines pel mercat amb por que en qualsevol moment surti un polític de darrere les tomàtigues i abraci el teu fill i s'ofereixi fins i tot a dur-te les bosses...

Quan veim les brigades de l'Ajuntament començant a col·locar les llumetes de Nadal pensam que potser exageren, que encara queda. Després, com una metàstasi, «bon nadals» als mostradors de les botigues,« molts d'anys» als tiquets dels bars, nadales xumba-xumba que et fan travessar a l'altra vorera quan ets a punt de passar per davant la porta dels grans magatzems. Sempre passa igual. Per molt preparat que et sentis per enfrontar-te a les festes de finals de desembre, sempre t'agafen amb el cul a l'aire. I un bon dia, per comprovar si és que a la ciutat se li ha tornat boja la pila del rellotge encens la televisió i t'escarrufa veure que ja són aquí els torrons, els replicants avançats en forma de pepes"que"fan"de"tot, les dones exuberants que venen seducció enflascada, anuncis lacrimògens, discos recopilatoris, best-sellers. I quan tornes a veure James Steward a Pottersville et fa gràcia, però a la desena vegada tens ganes que l'esquelet de Tim Burton se surti amb la seva i dinamiti amb carabasses la farsa mediàtica. L'esperit del Nadal s'ha convertit d'àngel bo que interpel·la la consciència dels avars en espectre que mentre t'abraça i et diu que t'insuflarà el Bé et posa mà a la cartera i et buida el compte corrent.

El Nadal s'ha transformat obertament en la Gran Campanya, Hyde ha guanyat Jeckyll. I ja hem entrat de quatre potes en el mes més hipòcrita. Des d'ara i fins el 99 serà difícil esquivar els papanoels oferint llepolies, els intents de sinestèsia dels anuncis de perfum, els jingles taladrants, les ofertes especials, els massapans, els arbrets i les figuretes, el cava. Ja són aquí, com els hectoplasmes de Poltergeists. I els problemes estomacals que causen els banquets típics de l'època no són res comparats amb la diarrea mental que provoquen en molts aquestes santes festes paganes.