El viatge a Madrid

Francesc Antich i Jaume Matas estigueren d'acord en la conveniència d'oblidar les ofenses del passat, i d'acarar el futur amb la generositat dels que pretenen fer pàtria. Queda enrere l'ofensa d'Antich a Matas, quan aquell, per Sant Jaume, es fotografià rodejat dels cossiers d'Algaida, i quan arribà el president al poble únicament quedaven brots de murta i d'alfabeguera escampats pels carrers. Ha oblidat, Antich, que a la processó de la Beata, a Santa Margalida, Matas no li oferí cap gerreta per a rompre contra l'asfalt. Quan els assumptes del país reclamen cohesió, ambdós estadistes saben deixar de banda les picabaralles diàries. A proposta d'Antich, Matas s'avingué que ambdós es traslladassin a Madrid per mirar d'aconseguir que les direccions estatals dels seus partits respectius, acceptin de bon grat que les Balears són una comunitat històrica. «Que tens esperances d'aconseguir-ho...?» "va demanar, cautelós, Matas a Antich. «Ja ho crec! "va admetre l'algaidí". Encara falta un mes per Nadal i tots els de Ferraz ja han tastat ses coques». Anava, el president, a demanar quants d'ous hi posaven, a ca seva, per quilo de farina, però decidí no desviar-se de la conversa. «Jo tenc molt de prestigi entre els meus "va dir", sobretot d'ençà que aquest estiu vaig guanyar una partida de pàdel a en Kosemari». Així que ambdós s'embarcaren cap a Madrid, convençuts de les seves respectives possibilitats d'èxit. Al mateix aeroport de Palma, conscient de la transcendència de la gestió que anava a emprendre, Antich va voler fer unes declaracions a la premsa. «Dels errors s'aprèn "va admetre". Gràcies al fet que els nostres companys de la Península confongueren el parlament amb les «bodas de Luis Alonso», nosaltres, els d'aquí, hem pres consciència de formar part d'una nacionalitat històrica». Unes passes enrere, Matas sospirà. «No és estrany que nosaltres sapiguem tan poques coses "va confessar al seu assessor de confiança". Mai no ens equivocam». A Barajas, els dos líders balears s'acomiadaren l'un de l'altre. Àlvarez Cascos va rebre Matas amb els braços oberts. «'Amigo Gabriel! "va exclamar, joiós". Antes de que acabe el año me vengo a tu isla a cazar algunas cabras salvajes». El fità amb ulls plens d'humanitat, Cascos. Afegí: «Tenéis que poblar la Serra de Tramuntana de leones. Si quieres te envío unos cachorros». Va empal·lidir, Matas, perquè es veia en l'obligació de contradir el sotscap de les Espanyes. «¿Sabe qué pasa don Fransisco...? "li va respondre" Pues que no hemos puesto rejilla en el troso y se comerían a los labriegos». Va alçar les celles, Cascos, pero no va deixar de somriure. «Déjate de historias "li va replicar" Ya lo dijo Espronceda: un labriego más ¿qué importa al mundo?». I afegí, ara en to sentenciós: «Créeme amigo Gabriel, suelta leones en tu montañita. Después del turismo de masas y del turismo ecológico, se nos viene encima el turismo agresivo». Matas va alçar un dit per interrompre el monòleg. «Mire don Fransisco, yo no soy Gabriel, soy Kaime». Va interrompre de cop el seu parlament Cascos, i el fità una mica confús. Tot d'una, però, va recuperar la iniciativa. «'Razón de más tienes, Jaime! "exclama". Pero es que, en Mallorca, o se es Jaime o se es Gabriel. ¿A qué has venido a Madrid...? 'Espera! ¿A que te lo adivino? 'A comprar un décimo de Navidad de doña Manolita! Anda, hombre, muy bien, que la gente vea que los conservadores no nos enriquecemos con la política. Anda, ves a comprarlo, y arréglame esto de los leones ¿vale...?» Per la seva banda, Francesc Antich va agafar un taxi fins a Ferraz. «¿A qué vienes, pollo?, li va demanar el porter. Va treure pit, l'exbatle d'Algaida. «A ver al jefe», va respondre. «¿Qué jefe? "va insistir l'altre" No te jode, esta casa es más prolija en jefes que en futbolistas la cantera del Madrid. Conque ahueca ¿qué Jefe...?». En veure el desconcert d'Antich, el porter moderà el seu llenguatge. «Mira, chaval "li va explicar". A la hora del bocata mi menda es el jefe. ¿O te crees tú que con un bocata chorioso en la mano, como estoy yo ahora, no se tienen reaños para dominar el mundo?» Respirà, el porter. Clavà mossegada al bocata, i prosseguí, al temps que assenyalava l'embotit del seu entrepà: «En la izquierda hase falta mucho choriso». Va replicar"li Antich: «Pues mis camaradas de la isla, dicen que n'hi ha massa». Aleshores es va posar a la defensiva, el porter. «Según se mire...», va admetre. I demanà, al cap d'un moment, amb males retranques: «No serás tú un tapao de la derecha...?» Francesc Antich empal·lidí i, amb aire ofès, li mostrà el carnet d'afiliat al PSOE. «No, sí te creo "va disculpar"se l'altre". Lo que pasa es que los jóvenes sóis muy influyenciables por el aparato propagandístico facha. A ver ¿a qué has venido? ¿A cobrar los pluses atrasaos?» Quan Antich li va explicar que volia aconseguir que el partit no rectificàs el vot que donà al parlament espanyol a favor de declarar les Illes Balears nacionalitat històrica, el porter va enfollir. «¿Nacionalidad queeeè....? Anda, súbete a la moto, chaval, y déjate de mariconadas burguesas. Lo que tenéis que hacer, los de Baleares, 'cachindiez!, es arrimar el hombro al colectivo, que sóis unos insolidarios, y presentaos en Madrid con vuestras sobrasadas y vuestras ensaimadas. Y con alguna frau de esas nacidas en Alemania ¿estamos...? Que ya os arreglaría yo las cuentas, si fuera el secretario general... Anda, vete, vete. Vete, 'mecachindiez!, y no diré que te haya visto». Ja a l'aeroport, Matas va escometre Antich. «Com t'ha anat?, li va demanar. «Nuestras vidas son los ríos/ que van a dar en la mar», va respondre aquest. «Que es el morir;/ allí van los señoríos...», va continuar el president. I ambdós recitaren seguit seguit, talment com si passassin el rosari, fins que va ésser l'hora d'embarcar. Arribaren a Son Sant Joan amb cara de no haver tastat ni una gasosa.