Els afers financers públics estan que bullen. Els alemanys, terribles insolidaris, volen retallar els fons de cohesió, perquè estan una mica fins els nasos d'haver de pagar això de la Unió Europea; han contribuït perquè les zones manco competitives es posassin a l'altura, i tots entràssim a l'espai euro, per tant, no sembla una aportació in eternum, i resulta que troben que ja n'hi hagut més que abastament. Els egoistes catalans, amb el President Pujol al davant, demanen un nou règim de finançament que acabi amb el drenatge fiscal que pateixen; opinem que la seva enorme balança fiscal negativa no es pot mantenir perquè amenaça la seva futura viabilitat econòmica. Són dos fronts oberts que es dirigeixen a la línia de flotació d'una determinada concepció de la situació espanyola. Els fraus dels subsidis agrícoles per molt conegut que sigui per tothom no s'impideix. Fins quan pensen els senyors del PP i del PSOE que l'estat espanyol podrà continuar rebent ajuts europeus? Qualcú creu seriosament que els països més desenvolupats del continent enviaran doblers per sempre més? Als balears tot plegat ens hauria de preocupar bastant, perquè si ja pagam excessius dividens a les arques estatals que no tornen, i a més, som tan privilegiats que gairebé no rebem fons comunitaris, si els nord-europeus i els catalans deixen de pagar, qui ho farà? Difícilment, es decidirà acabar amb els ajuts de cop, sense transicions que endolceixin l'aprimament. I això suposant que es produeixi aquest canvi, i s'avanci cap a una nova concepció més moderna i més productiva. De fet, és imaginable, per la migradesa de la política dominant que només mira quatre anys enllà, que tal canvi no sigui fruit d'un procés de reflexió i autocrítica, aleshores, tard o d'hora arribarem al col·lapse de les zones benefactores que es veuran incapaces d'alimentar la resta, així no haurem aixecat les comunitats endarrerides i haurem enfonsant les dinàmiques que via concert no hagin quedat sostretes del règim comú. L'altra opció, és òbvia, repensar els moviments de capital públic de l'Estat. Les grans xifres macroeconòmiques són positives, bo seria aprofitar els períodes de bonança per replantejar les coses. N'hi ha que davant la injustícia que patim han cercat compensacions a Madrid a traves d'un règim especial que, finalment, ha resultat més un brindis al sol que una mesura eficaç i amb incidència real. D'altres pensam que seria bo que s'objectivizàs el finançament. Que es començàs per fer públiques les xifres de contribució de cada comunitat. Es continuàs per comparar les inversions que es reben. Es determinassin uns límits màxims a partir dels quals es consideràs contraproduent contribuir. Només amb això, ja hauríem avançat moltíssim. Les demagògies caurien pel pes dels números, el debat seguiria viaranys sòlids i els ciutadans coneixeríem amb oficialitat cap on va bona part del nostre esforç fiscal i quin fruit se li treu. Solidaritat o fons de compensació interterritorial no pot ser sinònim de foscor, opacitat, desconeixement. Aquestes no són bases segures per impedir el recel mutu, la queixa constant, el greuge històric o l'insult inútil. La publicació de les balances fiscals no ha de fer por a ningú, és una dada necessària per caminar cap a la convivència i articulació del conjunt de l'estat. Els nacionalistes espanyols són els que juguen a la confusió i els que s'alimenten de l'enfrontament territorial, si no fos així, no farien públiques les xifres? Per què els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers no podem saber a quant ascendeix aquesta ajuda, i sobretot, si va o no a fons perdut? Als ciutadans de Balears ens hauria de preocupar molt això, perquè si els catalans se surten amb la seva, qui pagarà?