Juny de 1990, «campions, campions» cridaven eufòrics els
seguidors blauranes a la plaça de Sant Jaume celebrant la 1a lliga
del dream-team. Maig de 1998, «campeones, campeones» una vegada i
una altra exclamaven els fidels seguidors del F.C. Barcelona al
mateix escenari i pel mateix títol, aconseguit vuit anys després
pel nou dream-team; hi troba la diferència, president?
El proppassat 28 de novembre, el F.C. Barcelona celebrava el
començament de l'any del seu centenari amb una espectacular
cerimònia «olímpica» però a diferència d'aquesta, sense l'himne
nacional... minuts més tard, al «partit del centenari», tot el camp
era un clam: «Fuera Van Gaal» repetien milers de culers en una
mostra més del canvi que està patint el seu país, senyor president,
el nostre país.
Vaig vindre al món ja fa 18 anys, al cor de Catalunya, a les
terres de Ponent. Fill d'immigrant i mare catalana vaig anar veient
com al meu país s'hi parlaven indistintament dues llengües que jo
havia parlat i après de ben petit, però una tenia més «poder» que
l'altra, president, i és que quan algú parlava en «aquella», tothom
canviava i es posava a parlar en «aquella» llengua que a mi em
semblava més llunyana, menys meva. Per què vaig preguntar-me.
Passaven els anys i anava prenent consciència de la realitat del
país on vivia i tenia miraments ja que em semblava que la llengua
que no era «aquella», la meva, la sentia a tot arreu i tothom la
parlava. Però vaig créixer més i vaig anar descobrint més país i
sentia, al sortir de la terra ferma, com si tornés anys enrere i
tornés a veure que la realitat no havia canviat, «aquella» llengua
encara tenia més poder que abans ja que no només la gent canviava
amb algú que la parlava com veia de petit sinó que, a més a més,
tothom se m'adreçava directament amb «aquella», sentint-me foraster
al meu propi país, president.
Per sort vaig seguir creixent i vaig veure encara més país i més
realitats però la lingüística, almenys, no canviava. Sentia i
llegia més i més comentaris i discussions i noves lleis al
Parlament però al carrer, a la vida real fora del núvol idíl·lic de
les xifres i les estadístiques tant optimistes que prediquen alguns
sequaços seus, la realitat seguia i segueix igual.
Jo, president, em pregunto un altre cop per què. Per què els
nens de moltíssimes zones de Catalunya només parlen en català (i
encara!) a les classes de català de l'escola, per què tolerem i no
reaccionem quan ens ataquen amb la mentida, la infàmia i la coacció
de València, Madrid, des de la classe dirigent fins fa ben poc quan
vostè no pintava res a la capital de l'Imperio, des de les grades
dels camps de futbol, des de les portades de molts rotatius... per
què no reaccionem tots, fins i tot vostè senyor president? Som un
poble covard o conformista amb el que ens fan veure que tenim i
obtenim «negociant» amb uns governs que no baixaran mai de
l'article 2 i 30.1 de la Constitució i pels quals sempre serem una
mera Comunidad Autónoma. Senyor president, catalunya s'espanyolitza
dia a dia i si vostè en sap per què o en sap la solució m'agradaria
que em respongués i ja que ha fet una crida a la societat per
defensar el nou sistema de finançament que vostè propugna, per què
no fa una nova crida a la societat per defensar i usar a tot arreu
la nostra llengua i la nostra identitat? Demà, senyor president,
potser ja serà massa tard.
Miquel Martín i Gamisans. Mollerussa (Pla
d'Urgell)
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.