Aquest article sobre la manifestació del passat 12 de novembre
no arriba tard. És impossible que cap comentari, opinió o reflexió
a propòsit dels fets del 12-N de 1998 arribi mai tard, perquè es
tracta d'un esdeveniment que, des del mateix moment de la seva
consumació, havia començat a fer una contribució destacadíssima a
les planes majors de la nostra història. És cert que avui en dia es
comet un abús de la paraula «història»; sembla que tot sigui
«històric», de la mateixa manera que segons com, arribaríem a
creure que tot fos «patètic», tan escassa és la precaució del
personal a l'hora de fer servir qualsevol d'aquests dos adjectius.
Però el 12-N és clarament històric, en la mesura que és històric
qualsevol fet que marqui un canvi de rumb respecte d'una
trajectòria desviada que afecta el regiment d'una col·lectivitat
humana. I el 12-N pertany a aquesta categoria: el 12-N és la data
assenyalada en la qual els mallorquins van dir prou a un govern que
ha encaminat aquesta terra cap a la seva autodestrucció. I per
això, mai no serà tard ni per parlar-ne ni per pensar-hi.
No era la primera vegada, tanmateix. Uns anys enrere, una
majoria consemblant de mallorquins (perquè quan parlam, a Mallorca,
de vint-i-cinc o trenta mil persones participants en una
manifestació estam parlant d'una majoria absoluta) van sortir al
carrer clamant contra l'escàndol de la violació de la Llei d'Espais
Naturals per part del mateix govern que l'havia elaborat i aprovat.
En aquella ocasió, però, l'expressió desencarnada del cansament
popular va col·lidir frontalment contra el cinisme i la falta de
formes i de continguts democràtics d'un aleshores president que va
acabar engreixant les files de l'alta delinqüència autòctona
(l'alta delinqüència és sempre la més perillosa, per descomptat) i
que tenia un nom i un llinatge que ara mateix no aconseguesc
recordar. «Són els vint-i-cinc mil que no em voten», va declarar el
tal delinqüent, que mai no va arribar a conèixer el significat de
la paraula megalomania. No cal dir que aquesta frase va ferir el
sentit comú, la sensibilitat i la decència de moltes "de massa"
persones, però tampoc no hem d'amagar que una mostra tan violenta i
clamorosa de prepotència com és ara aquesta va aconseguir desarmar
en bona part l'eficàcia històrica d'aquella manifestació. Es tracta
d'un senzill efecte estètic, resumit en l'axioma segons el qual
menys és menys, fins i tot quan en principi és més. El cas és que,
a hores d'ara, igual que no recordam el nom d'aquell delinqüent
tampoc ja no teníem enregistrada la data de la manifestació de la
LEN.
Ara, no. Ara, el 12-N ens ofereix una xifra, una lletra i un any
que haurem de recordar tot al llarg de les nostres vides, que haurà
de ser recordada pels nostres fills, i que haurà d'aparèixer
destacada en els llibres d'història que escriguin. El 12-N de 1998:
el dia que els mallorquins van exigir responsabilitats als seus
governants, ells que hi estan tan poc avesats, i que les van exigir
lliures de tota por de ser interceptats per la brutalitat del
cinisme. Per això ja és una data històrica, i per això mai no serà
tard per pensar-hi. Perquè, d'altra banda, un esdeveniment com
aquest significa, a qualsevol país regit per la lògica i la
sensatesa, la urgent necessitat d'un canvi polític. Així doncs, la
gran pregunta que s'oculta sota les pròximes eleccions autonòmiques
és precisament aquesta: són les Balears un país regit per la lògica
i la sensatesa?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.