Aquest article sobre la manifestació del passat 12 de novembre no arriba tard. És impossible que cap comentari, opinió o reflexió a propòsit dels fets del 12-N de 1998 arribi mai tard, perquè es tracta d'un esdeveniment que, des del mateix moment de la seva consumació, havia començat a fer una contribució destacadíssima a les planes majors de la nostra història. És cert que avui en dia es comet un abús de la paraula «història»; sembla que tot sigui «històric», de la mateixa manera que segons com, arribaríem a creure que tot fos «patètic», tan escassa és la precaució del personal a l'hora de fer servir qualsevol d'aquests dos adjectius. Però el 12-N és clarament històric, en la mesura que és històric qualsevol fet que marqui un canvi de rumb respecte d'una trajectòria desviada que afecta el regiment d'una col·lectivitat humana. I el 12-N pertany a aquesta categoria: el 12-N és la data assenyalada en la qual els mallorquins van dir prou a un govern que ha encaminat aquesta terra cap a la seva autodestrucció. I per això, mai no serà tard ni per parlar-ne ni per pensar-hi.
No era la primera vegada, tanmateix. Uns anys enrere, una majoria consemblant de mallorquins (perquè quan parlam, a Mallorca, de vint-i-cinc o trenta mil persones participants en una manifestació estam parlant d'una majoria absoluta) van sortir al carrer clamant contra l'escàndol de la violació de la Llei d'Espais Naturals per part del mateix govern que l'havia elaborat i aprovat. En aquella ocasió, però, l'expressió desencarnada del cansament popular va col·lidir frontalment contra el cinisme i la falta de formes i de continguts democràtics d'un aleshores president que va acabar engreixant les files de l'alta delinqüència autòctona (l'alta delinqüència és sempre la més perillosa, per descomptat) i que tenia un nom i un llinatge que ara mateix no aconseguesc recordar. «Són els vint-i-cinc mil que no em voten», va declarar el tal delinqüent, que mai no va arribar a conèixer el significat de la paraula megalomania. No cal dir que aquesta frase va ferir el sentit comú, la sensibilitat i la decència de moltes "de massa" persones, però tampoc no hem d'amagar que una mostra tan violenta i clamorosa de prepotència com és ara aquesta va aconseguir desarmar en bona part l'eficàcia històrica d'aquella manifestació. Es tracta d'un senzill efecte estètic, resumit en l'axioma segons el qual menys és menys, fins i tot quan en principi és més. El cas és que, a hores d'ara, igual que no recordam el nom d'aquell delinqüent tampoc ja no teníem enregistrada la data de la manifestació de la LEN.
Ara, no. Ara, el 12-N ens ofereix una xifra, una lletra i un any que haurem de recordar tot al llarg de les nostres vides, que haurà de ser recordada pels nostres fills, i que haurà d'aparèixer destacada en els llibres d'història que escriguin. El 12-N de 1998: el dia que els mallorquins van exigir responsabilitats als seus governants, ells que hi estan tan poc avesats, i que les van exigir lliures de tota por de ser interceptats per la brutalitat del cinisme. Per això ja és una data històrica, i per això mai no serà tard per pensar-hi. Perquè, d'altra banda, un esdeveniment com aquest significa, a qualsevol país regit per la lògica i la sensatesa, la urgent necessitat d'un canvi polític. Així doncs, la gran pregunta que s'oculta sota les pròximes eleccions autonòmiques és precisament aquesta: són les Balears un país regit per la lògica i la sensatesa?
