Vaig llegir en un parell de diaris que, fa dos divendres, una vintena de disconformistes varen ser expulsats violentament d'una conferència a la UIB per un centenar de radicals pròxims al PP. Alguns podrien opinar que he estat descaradament subjectiu i partidista en presentar la notícia d'aquesta manera, però aquest titular no és menys professional que els que varen escriure els periodistes d'escola el sendemà de l'esdeveniment. El grupet de joves que varen cridar quatre opinions contra el president del PP basc just abans que aquest començàs la seva conferència, varen ser presentats pels diferents diaris com a «activistes d'ideologia radical», entre altres qualificatius per l'estil. «Activistes», sí, en aquell moment ho eren perquè estaven fent una activitat crítica. Però això d'«ideologia radical» és un tic periodístic usat per referir-se a persones amb ideologies i maneres de ser «radicalment» diferents. En els mitjans de comunicació, els «radicals» són els terroristes i també els histèrics que van a lloure pegant als policies, fent pintades amb apologies a la violència, etc. Per tant, donada la situació que els membres del grup que varen incordiar el president del PP basc no varen maltractar físicament ningú, no és apropiat ni professional que se'ls anomeni amb els mateixos mots que als altres. En canvi, cap periodista no va informar sobre si el president, el moderador-guàrdia de seguretat i els membres del públic eren o no uns radicals. El moderador, Roman Piña, exhortà el públic que demostràs a aquells impertinents «qui són aquí els demòcrates»; sorprenentment, amb aquesta frase no els demanava que parlassin de teories polítiques, penals o filosòfiques, sinó que usassin els punys per expulsar els que posaven en dubte la dignitat dels capitalistes "una de les consignes era «els capitalistes / sou els terroristes». Roman Piña va fer servir la paraula «demòcrata» per dir «demostrau qui som, en aquesta sala, la majoria». Els membres del públic es varen poder sentir policies estatals i guàrdies civils durant cinc minuts, i si no hi va haver ferits no va ser, precisament, ni per a ells, ni pel president ni pel moderador.
Un pic vista la situació, quin dels dos bàndols reuneix més les condicions per poder ser tractat de «radical» i violent? Qui ha militaritzat, i per tant destruït, el significat del mot «democràcia»? Així com van les coses i com canvien de significat els termes, quan hi hagi un altre dictador "o dictadora, si el moviment feminista aconsegueix la igualtat" aquest/a s'autoanomenarà demòcrata. L'Editorial d'aquest mateix diari que va aparèixer dos o tres dies més tard del succés, qualificava l'esdeveniment d'«acte simbòlic», que és el que els seus organitzadors pretenien i varen aconseguir, i continuava dient que «en nom de la llibertat» s'oposava a «actes innecessaris i que sols condueixen a desprestigiar el missatge mateix que hom defensa». Per mi l'opinió del diari seria correcta si canviàs això d'«en nom de la llibertat» per «en nom de la intel·ligència», ja que és aquí per on alguns dels disconformistes fallen; l'únic que pot desprestigiar el missatge són les caputxes que es posen els dos o tres caps de suro de sempre: com es vol obtenir credibilitat tapant-se la cara com un delinqüent o un guerriller? No pretenc donar lliçons de bon gust "no és aquest, el sentit de la meva existència", però no es poden vestir de manera normal per defensar les idees que consideren normals? I què hi feien, alla, les banderetes de l'URSS? Què putes té a veure el PP amb els soviètics? Tot aquest comportament potser es redueix a la ingenuïtat "causada per la bona fe", que a la pràctica es tradueix com a irresponsabilitat: s'ha de ser molt irresponsable per ficar-se entre persones que són, com es va comprovar, políticament perilloses.
