nubes
  • Màx:
  • Mín:

Pobres i fred

On s'amaguen els aucells en caure la nit? Entre el fullam dels arbres? Així ho diuen i ho crec, encara que sembla impossible que hi hagi branques per a tots. Un misteri tan senzill, em resulta tan insondable com el de la Santíssima Trinitat. Aquests dies passats, que feia un fred que pelava, no podia estar de demanar-me on s'arreceraven els marginats de Palma, i si bé em donava respostes tranquil·litzadores, sospit que n'hi ha que, a diferència dels aucells, tan sols no disposaren ni d'una branca. El Consell de Mallorca dóna aixopluc a un nombre indeterminat d'aquestes persones. I Jaume Santandreu protegeix tots els que caben entre els seus braços matriarcals i honests. Això no obstant, tenc el pressentiment que n'hi ha d'altres que es troben sense sòtil. A vegades ens adonam que la societat disposa de pobres incontrolats, perquè de tant en tant se'n troba algun de mort a tal banda, o la policia n'arresta un altre que s'havia dormit a recés d'una fogatera i, de manera involuntària, acabava de calar foc a unes runes. Dubt que hi hagi un cens fiable de pobres de solemnitat i de marginats. S'investiguen les seves malalties i el temps que viuen de mitjana. En canvi ignoram per què són on són. I seria força alliçonador saber com s'ha produït la seva degradació, i si travelaren ells tots sols o algú els va fer la traveta. Seria alliçonador, ja ho crec!, comprovar com la màquina de produir riquesa, també produeix misèria a cabassos. Un marginat no és més que un vianant capolat per les rodes del tren en què viatjam els altres. En conseqüència ja es troba fora del món, i és difícil que hi pugui tornar. Si alguns d'ells emmalalteixen de la SIDA o agafen una sól·lera de consideració, és possible que comencin a tenir-los novament en compte, si més no a efectes estadístics. En tot cas és l'única manera que tenen de pintar-la. Possiblement no recuperaran la identitat perduda, però passaran a ésser un número a les llistes de control sanitari de la conselleria corresponent, la qual cosa no deixa d'ésser un consol. «Miri vostè "ens poden dir, si aconsegueixen atenció mèdica" jo no tenc casa, ni família, ni nom; però som un dels quatre-cents vint-i-cinc borratxos inguaribles que hi ha a la ciutat». De manera que mentre disposi de trenta duros per a clavar-se una ampolla de vi cada dia, aquest paio aconseguirà despertar un cert interès entre els seus coetanis. I així mentre el fetge aguanti. Curiosament, la regeneració seria la seva dissort, perquè desapareixeria de qualsevol llista i el podríem considerar una persona inexistent. La pobresa d'aquest i d'altres no ens fa mal "que el mal santifica", sinó que put. I de la pudícia tothom se'n fa enfora. Sabem quantes víctimes ha causat el Mitch a Sud-amèrica, però ignoram qui és aquesta persona que ens para la mà quan aturam el cotxe a qualsevol semàfor. Dimarts, Enrique, que té el costum de demanar almoina al semàfor de la confluència del carrer de Manacor amb les avingudes, feia cara tristoia, ell que és més aviat festós. «Me siento ofendido "em va dir" he dado los buenos días a aquel señor del BMW, me ha mirado de la cabeza a los pies y ha arrancado sin darme respuesta». Deixi'l córrer, vaig contestar-li. Però pensava en altres coses que tenen a veure amb la malgirbada condició humana. No veus, pobre amic meu, andalús i parat de sempre "havia d'haver-li dit", que no t'ajustes al perfil dels que ell protegeix a la seva ONG? Potser no hauria entès de què anava la cosa, així que vaig optar per callar. Un altre dia disposaré de temps per explicar-li-ho, potser. Jo no sé on s'aixopluga Enrique, però garantesc que és tot un senyor.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.