En teoria, els règims democràtics basculen al voltant de dos principis que popularment coneixem com tolerància i respecte als demés. La condemna a cinc anys de presó d'una persona per apologia de la neteja ètnica, del racisme i del feixisme, per negació de l'holocaust, ha provocat reaccions de tota casta. Certament, la llibertat d'expressió, el dret a expressar sense limitacions opinions és consubstancial al nostre sistema. La lluita i crítica contra el sistema respectant les regles de joc d'aquest sistema és lícita, possible i legítima. Així, respecte no vol dir necessariament acceptació total d'aquestes regles. La tolerància democràtica permet posicionaments contraris a determinats postulats generalment assumits. Ara bé, el que em sembla que no hi cap dins un règim de llibertat és la ignorància i el rebuig a les més elementals normes de convivència. És a dir, tothom hauria d'acceptar que un partit polític es pugui marcar un objectiu contrari a la Constitució que és el marc de consens que tenim actualment. Una associació pot públicament intentar canviar el concepte lliberal i absolut. El que ja no veig tan bo d'integrar és un pensament que no només posar en entredit un article concret o una norma específica per molt important que sigui, sinó que no assumeix els mínims convivencials per assegurar una vida en pau i en llibertat. Podem permetre que es fomenti l'odi entre els grups en nom de la llibertat d'expressió? La resposta crec que ha de ser negativa. En un món en què la desorientació de les persones és la nota dominant, on la desaparició de les ideologies ha deixat orfes de referents-força a la gent, les doctrines totalitàries campen amb impunitat. Moltes ciutats dels territoris de llengua catalana han vist aparèixer dins el seu paissatge, tribus juvenils agressives i desafiants. Les pallises a immigrants o a marginats han abandonat les primeres planes de notícies per perdre's en els breus de les pàgines de successos, com si fos normal que el nostre jovent tinguès com a comportament social dur botes amb punta de ferro per partir caps d'homes i dones indefensos. Potser dins el panorama penal, cinc anys de condemna són comparativament molts. Sigui com sigui, no puc deixar de valorar com un encert, haver introduït dins la nostra legislació, un càstig per als elements que no demostren cap respecte per als altres i que indueixen a comportaments rebutjats per la societat i pensats pel dret. La tolerància dels que creiem en uns valors autènticament democràtics, no ens pot conduir a la inacció, a quedar mans plegades mentre uns degenerats van inflant el cap a unes generacions desubicades. Dins el sistema hi cab la defensa de tot allò que no causi un mal evident a les altres persones, i mantenir que la propagació d'idees d'odi racial o d'agressivitat social no són relacionables amb les morts i els ferits fruit de la violència de les notícies dels diaris, és tant com postular que el camell que ven droga exerceix la llibertt de mercat i el consumidor és l'únic delinqüent. la discussió consistent no és tant si cinc o tres anys, sinó el rebuig d'aquest comportament antisocial que produeix resultats tan aliens a qualsevol postura ètica com són els danys fisics a una persona pel simple color de la seva pell o per la seva manca de recursos econòmics o per ser militant d'una determinada ideologia. Evidentment, que els fets per merèixer càstig haurien de ser greus, continuats, repetits, premeditats. No es tracta d'encetar campanyes de persecució per qualsevol comentari. Es tracta d'assegurar que els qui amb total insistència i d'una forma clara i contundent es dediquen a provocar l'odi no puguin circular pel carrer amb el cap ben alt com si fossin uns angelets. La llibertat d'expressió troba un límit en el dret a l'honor i a la intimitat com ha reconegut en moltíssimes ocasions la jurisprudència del Tribunal Constitucional, potser és arribat el moment d'establir un altre límit, el dret a la convivència.