algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Nació, regió, autonomia o cagalló d'ovella?

L a deixadesa socialista, a l'hora de votar l'esmena d'UM presentada pel PNB en el Congrés sobre la qüestió de la comunitat històrica de Balears, ha despertat novament l'interès d'alguns ciutadans, pocs, sobre aquesta consideració. Si tenen raó els nacionalistes autoctonistes, que consideren que Balears i/o Mallorca és nació (deixem ara aparcada la qüestió de quina nació) d'acord amb determinismes històrics o divins: o si en tenen els nacionalistes castellanistes, que creuen per les mateixes raons que la nació és Espanya dins de la qual hi som nosaltres; o si en tenen els no nacionalistes que pensen, molt més raonablement, que no hi ha més nació que la que els individus es vulguin donar a si mateixos en un moment determinat, és cosa d'opinions. El que és cert i segur, avui, és que l'única nació formal i legal que hi ha a Espanya és Espanya, tal com diu la Constitució. Demà ja ho veurem que per això, gràcies a Déu (és un dir), vivim en una democràcia la qual, per cert, ni és pressumpte ni duu «cometes» com diuen uns, ni és sagrada com voldrien uns altres. Així que, opinions i desitjos al marge, el mar polític és Espanya. I què és Balears dins aquesta Espanya? Poca cosa, tan poc com un cagalló d'ovella que de petit que és ni se sent l'olor si no el t'entaferres dins el nas. I és així, i així ens tracten a Madrid, perquè així hem volgut que sigui.

La història política de Balears d'aquest darrer quart de segle és la de la generalitzada ineptitud de la clase política illenca per arribar a acords per anar passa a passa (com si han fet, cada una a la seva mida, Catalunya, País Basc, Galícia, País Valenciá, Aragó, Andalusia, Canàries...) per dotar-nos progressivament de la màxima capacitat de decisió política, es vestesqui llavors això amb el nom que es vulgui: autonomisme, nacionalisme, regionalisme o com sigui.

El 1976 el ministre d'Assumptes Interiors, Manuel Fraga, llançà la proposta d'una autonomia (mínimament política i sobretot de descentralització administrativa) per a Balears (i Catalunya i País Basc), una idea que era acceptada pels cervells del reformisme que aleshores marcava la política, per exemple Miguel Herrero de Miñón. Per venir dels qui venia la proposta, es podia pensar que podria haver sortit qualque cosa d'allò. Aquí, però, la proposta va merèixer el despreci tant dels nacionalistes, més ocupats per intentar autodeterminar els Països Catalans, com dels esquerranosos, més preocupats per si l'autonomia preconstitucional pogués ser eina de «domini burgès», i encara més repugnant ho considerà el búnquer franquista que governava les institucions, especialment la Diputació, que ho veia com el trencament de la «sagrada unitat nacional». Així que ens quedàrem amb res. Després, durant el procés autonòmic, es repetiren, per dir-ho de forma molt genèrica, les mateixes actituds. Uns encaparrotats amb el tot o res, i els altres procurant ser més castellanoespanyolistes que els nacionalistes castellanistes de Madrid. Ens quedàrem amb el que tenim.

I ara? El mateix. Ens estimam més seguir atrinxerats uns contra els altres, que asseure'ns i pactar avançar passa a passa. I no hi ha cap motiu per pensar que res pugui canviar. De fet, pareix com si ens agradàs així. Bé, també és una opció, al cap i a la fi de tot hi ha d'haver a la vinya del Senyor. Fins i tot cagallons d'ovella.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.