Des del primer moment, quan esclatà la guerra de les moratòries, vaig tenir una sensació estranya. Hi havia massa contradiccions en la dinàmica dels partits i de les institucions. La política urbanística del PP, tant en els ajuntaments com en el govern, no s'ha distingit mai per l'afany proteccionista. El pes dels constructors, almenys durant la presidència de Gabriel Cañellas, va ser més gran que el dels hotelers. I si els primers propugnaven l'encimentada sense traves, els segons no s'hi oposaven amb gaire vehemència. El president Matas no és una màquina de fer vots ni té l'aire de bon jan que exhibia el president Cañellas, però no és beneit, i en qüestió d'estratègia no menja amb els dits. Per què, idò, el govern es va ficar en un carreró de sortida difícil i va proclamar el final del desgavell urbanístic? No sabien que hi hauria dificultats a dins i a fora del partit si amollaven aquesta bomba? He de confessar l'obnubilació del meu intel·lecte davant tots aquests problemes insolubles. Un dia, però, un polític del PSM, amb molt d'ofici (i, per mor del càrrec, amb una certa distància escènica respecte a tot el devessall), em va fer notar que, ja abans de la convulsió governamental, feia mesos que un diari de dretes publicava incitacions a la protecció. De cop, tots els elements del puzzle encaixaren perfectament. Què podia interessar a un hoteler que tenia una agència de viatges i establiments a les illes, a Tunísia, a Santo Domingo, a Bali, etc...? Òbviament, si volia construir més hotels, ho podia fer sense dificultats en aquelles contrades remotes i servicials. En canvi, si volia rendibilitzar el negoci turístic que ja tenia instal·lat aquí, havia d'evitar que les illes es convertissin en un raval degradat i repulsiu. L'actuació de l'hoteler, a partir d'aquesta constatació, és de manual. Hi havia un periòdic que podia presumir d'haver liquidat, ell solet, un cap de govern a Madrid i un rector d'universitat aquí. Casualment, l'hoteler tenia un paquet important d'accions d'aquest diari. I així comença la campanya proteccionista de la Premsa controlada per un líder del negoci turístic que fa costat al PP. Després d'ablanir l'opinió de l'electorat, va tocar convèncer el govern d'anar en la mateixa direcció, i el president Matas, que no podia renunciar a marcar distàncies amb el seu antecessor Cañellas, no es va torbar gaire a amollar la pedra foguera del proteccionisme. No sé si el president va calcular bé la jugada o si va ser un impuls irreprimible de surar per damunt una herència que l'ofegava, però l'hoteler sí que ho tenia tot controlat. L'oposició, que havia badocat tres anys en el Consell insular, va començar a fer fues, no en mancaria d'altra, ells, els purs, els immaculats no podien quedar en evidència amb la política proteccionista dels indocumentats, envilits i corruptes representants de les forces inconfessables que manegen el desgovern de les nostres illes. Quina barra! Manifestacions de santa indignació i moratòries precipitades, després d'anys d'inactivitat, eren urgents justament ara que el govern parlava de protegir. Tots, govern i oposició, mirant de ser els més conservacionistes. I l'hoteler, molt en el seu rol de big brother orwellià, satisfet de veure com cada tereseta feia el paper que li havia receptat, cantava el bingo. Només la manifestació del dia 12 va rompre una mica les previsions. El Pacte de Progrés en va sortir cohesionat, i el PP dividit i atònit. El PP pot perdre les eleccions si no reacciona aviat i amb encert. A hores d'ara, però, l'hoteler, amb l'aire senatorial que el distingeix, ja s'ha refet perquè té present aquella afirmació d'un resignat Salvador Allende: «Tenir el govern no és tenir el poder». L'hoteler, que és un home llegit i amb recursos, pensa que, de la mateixa manera, «perdre el govern no és perdre el poder». I té raó: guanyi qui guanyi les eleccions, actuarà a favor dels seus interessos. Això, entusiastes manifestants, ja ho va explicar magistralment el príncep Giuseppe de Lampedusa.