Sense cap casta de dubte, Metropolis de Fritz Lang és la primera gran pel·lícula de ciència-ficció. Rodada el 1926, presenta un visió del futur que és, per damunt de qualsevol altra cosa, un terrible malson en el qual, com a consequència de la revolució industrial, el món està dividit en dues parts. Una, la subterrània, la dels perdedors, és la que està habitada pels obrers que fan anar unes immenses màquines que són les que permeten als habitants de l'altra part, el món de la superfície, tenir una vida paradisíaca. Els habitants de qualsevol d'aquests móns no saben gairebé res dels de l'altre, amb l'excepció de l'empresari-dictador que té la responsabilitat de fer que les coses siguin com són. La trama de la pel·lícula també hi fa sortir un robot diabòlic que usurpa la forma de l'heroïna angelical, un científic boig i dolent i un passarell-mesies, fill del dictador, per més senyes, que al cap i a la fi, acaba per convertir-se en «el cor» que ha d'actuar «d'intermediari entre els cervells que planifiquen i els braços que fan». No res. Aquesta frase vindria a ser la moral de la pel·lícula i, tenc per segur, que no ha estat precisament la seva, diguem-ne, profunda significació el que ha convertit Metropolis en un objecte de culte per part dels amants de la ciència-ficció, del cine i de l'arquitectura, entre d'altres.

Fritz Lang havia estudiat arquitectura i art i això es veu molt bé en els dissenys de la ciutat futurista que la pel·lícula mostra: una ciutat plena de gratacels, amb reminiscències babelianes, i en la qual els embussos de trànsit ja s'han estès fins i tot a les avionetes que circulen pels passadissos aeris que deixen entre si els gratacels. No queda gens enrere en aquest escenari la parfernàlia de les màquines del món subterrani i que fan d'aquesta pel·lícula un espectacle visual únic, fins al punt que les visions que Lang crea Metropolis han inspirat altres pel·lícules també mítiques, com Blade Runner, Frankestein, Batman, i moltes d'altres obres de ciència ficció. Això, per exemple, la mà artificial del malvat científic és objecte d'homenatge a la pel·lícula de Kubrik Dr. Strangelove (Teléfono rojo, volamos hacia Moscú), o la forma humanoide del robot que va marcar tot un estil, així com els efectes que fa servir per transmutar el físic de l'heroïna al robot.

Malgrat la superficialitat de molts aspectes del seu argument, Metropolis vol ser un crit d'atenció cap als problemes que es poden derivar de l'ús deshumanitzat de la tecnologia. I és des d'aquest punt de vista que a mi m'agrada contemplar-la. D'entrada, atribueix a la revolució industrial la divisió del món en dues parts: els que tenen i els que no, vici que ha estat heretat per la revolució de la informació o del coneixement, a qui també s'atribueix aquesta tendència en dividir el món entre els que tenen i els que no tenen. Una de les diferències està en els objectes per tenir, ara el que es té o no és informació i coneixement i no objectes tangibles com a la revolució industrial. L'altra diferència, la més significativa, rau en el fet que el món de la revolució industrial no hi ha cap pont entre els dos submóns. En el que avui han començat a dibuixar les tecnologies de la informació sí que existeix aquesta passarel·la: la que proporciona el mateix coneixement.

Finalment, convé observar que les prediccions de Metropolis per l'any 2026, època en la que se situa l'acció, s'han vist desplaçades pel tipus de tecnologia imperant, ja que s'ha passat de les màquines de la revolució industrial als ordinadors i tecnologies relacionades. Però el que sembla no haver canviat és el malson mateix i, per consegüent, per més que la tecnologia torni a canviar "que canviarà" el que es mantindrà inmutable és el malson. Per consegüent, els sentiments, aquest cor que ha de mediar entre el cervell que planifica i els braços que fan, continuaran tenint un paper essencial regulador de les relacions entre humans i entre aquests i les màquines. Això sí, si és possible, sense la intervenció de mesianismes de cap casta.