Empipa molt tenir al cap unes notes per a un article i que un company l'escrigui millor del que tu ho hauries fet mai. Aquest és el cas que em passà amb un article "anava a escriure excel·lent, però no vull caure en pleonasmes de Llorenç Capellà: me'n va trepitjar un, i precisament un que tenia ulls de poll. Tractava de caixes i bancs, i és segur que el lector el té ben present. Morta na Linda, m'arriscaré a posar-hi unes notes a peu de pàgina.
Per començar, a la relació de bancs i caixes que duen una tasca cultural o assistencial a Mallorca s'hi ha d'afegir la Caixa de Colonya. Com que és petita, sovint oblidam que és modèlica. Aquesta qualitat no la podem atribuir a totes les entitats bancàries o d'estalvis. Hi ha algunes caixes que han entrat amb molta força a la nostra illa i hi guanyen doblers a palades "enhorabona", i, mentre inverteixen part dels beneficis en missions sens dubte molt importants, no en destinen cap espipellada a millorar aquí l'estat del patrimoni, a combatre la pobresa, a crear futur per als estudiants illencs o a cap altra de les moltes tasques que solen fer aquestes caixes. Se'ls hauria de recordar que, si s'han instal·lat aquí per fer-hi negoci, només atribuint-los una mentalitat clarament colonialista s'entén que no ajudin a construir aquest país. Fins ara no hi deven haver pensat, perquè, si no, és ben segur que ja haurien adoptat una altra actitud. I si això és així quant a aquestes caixes, què diríem del grans bancs, aquests grandolassos, aquests gegants de l'economia, que a altres bandes tenen detalls Déu n'hi do, en forma d'esponsoritzacions de fires d'art, de temporades d'òpera, de museus i fundacions? Per què d'aquests grans banquets no ens n'arriben mai ni els rosegons, ni les miques? Hi ha, certament, una actitud amb ecos de voluntat d'espoliació, com si aquest país nostre no anàs amb ells "i per ventura, en alguns casos, no hi va.
I dit això, not que la cara em cau de vergonya, perquè pens amb quina autoritat moral els mallorquins podríem reclamar als bancs i les caixes forasteres que contribueixin amb justícia a fer aquest país, quan una part molt significativa del nostre empresariat "i no només hoteler" no ha fet més que acumular riquesa, sense assumir cap responsabilitat social ni cultural. La comparació de la nostra comunitat amb algunes altres, respecte d'aquestes qüestions, silueteja la imatge d'una illa tropical saquejada per pirates de cobdícia insadollable. La veritat és que tenim a qui assemblar-nos i que qui s'assembla als seus no fa ningú bord. Què més podríem dir per suavitzar una realitat tan aspra?
