El Nobel

Ja tenim petició formal de l'acadèmia sueca d'un candidat al premi Nobel per la literatura catalana. Déu n'hi do! La notícia és excel·lent, perquè tot gest de reconeixement per part de l'exterior és en principi bo per a una literatura, i, en aquest sentit, no n'hi ha d'altre més alt, de reconeixement, que aquest que porta el nom del descobrirdor de la dinamita. De tota manera, convendria no fer massa escarafalls: de la mateixa manera que la qualitat d'un sol escriptor no depèn de cap manera de la quantitat d'exemplars venuts de les seves obres ni de l'embalum de la col·lecció de premis i distincions que estigui en condicions d'exhibir, tampoc el pes de tota una literatura no va lligat en absolut a la recepció de tal o qual distinció, per molt que aquesta sigui el Nobel en cos i ànima. A més a més, l'espectacle d'una cultura suplicant un premi per poder ser com les altres no deixa de ser poc edificant, i té els seus defectes traumàtics: vegeu el cas dels portuguesos, sortosament i merescudament solucionat amb José Saramago. Aquest és un primer matís que crec important. El segón és recordar que, amb petició formal dels suecs o no, ja han existit escriptors catalans amb candidatures al Nobel: Josep Carner, Salvador Espriu o el nostre Miquel Àngel Riera. Ho dic perquè crec que val la pena recordar-ho, no fos cas que algú "molts" s'entestassin a oblidar-ho, en un país on l'enveja és capaç de grapejar, amb la seva grolleria, els morts i tot.