Si hem de fer cas als diaris, ràdios i altres mitjans de comunicació amb voluntat global i totalitzadora "aquells que t'asseguren que no deixen cap escletxa de realitat sense analitzar" assistim cada dia a una mitjana de, com a mínim, tres esdeveniments històrics per mitjà. Així és com hem sentit dir que el Viagra és històric, que l'excursió de Duque ha estat històrica, que l'afer Pinochet, la treva d'ETA, el bon paper del Mallorca a Europa... Tot, a judici dels qui ressenyen esdeveniments tan magnes, mereix entrar als llibres. Tot haurà de ser memoritzat per les generacions que vendran, perquè tant les pastilletes com el madrileny de les estrelles, el dictador del psiquiàtric, els criminals/herois "segons el costat" i l'equip provincià que no és capaç de sortir al camp a saludar els aficionats que es varen desplaçar a veure'l a Brusel·les en acabar el partit... són punts clau per entendre el devenir històric de la societat actual. L'adjectiu «històric» és el comodí quan es vol inflar una notícia sense posar mà al sensacionalisme. El qualificatiu, però, l'esgrogueeix igualment, perquè crea unes expectatives que, probablement, no es compliran.

La Història l'han de fer els historiadors. I, si pot ser, quan els fets ja no són tan calents com per ser noticiables. Només algú amb coneixement de causa i convenientment format pot destriar si tal acord, qual medicament, determinada novel·la o una devaluació pertanyen a aquell conjunt de baules que formen la cadena de fets ineludibles que expliquen una situació... Allò és Història... Tota la resta és intrusisme més o menys greu "depenent de la honestedat de qui ho formula.

I, com el món del periodisme i la política, la Història corre el risc de contaminar-se de pseudoprofessionals, encantadors de serps, venedors de fum... No es tracta de tenir o no tenir carrera "hi ha químics, enginyers, filòlegs i graduats escolars que són grans periodistes; hi ha polítics que no tenen estudis (què s'ha d'estudiar, per ser polític?); hi ha llicenciats que no saben fer la «o» amb un tassó (molts polítics, molts historiadors, molts periodistes)...", sinó d'enfrontar-se als fets intentant explicar-los sense qualificacions grandiloqüents; de gestionar la cosa pública d'acord amb el programa amb què varen acudir a les urnes.

La moratòria urbanística ja és història; Pedro Duque ha fet història menjant-se uns xoriços; el Mallorca ha entrat al «club dels grans» liderant la lliga quan encara falten més de la meitat dels partits i entrant a quarts de final d'una competició europea però secundària "i què és el futbol per fer història"; la treva d'ETA pot trencar-se "Aznar no ho vulgui" i no serà més que un alto el foc.

Tot són, de moment, petites històries, historietes del llogaret, rondalles, contes, notícies, articles d'opinió...