La crida que va fer el conseller Antoni Ramis de cara a la manifestació organitzada pel GOB en defensa del sòl i de la protecció a la natura, va tenir una acollida entusiàstica entre la dreta. «Ningú no defensarà la terra amb més voluntat que nosaltres "va manifestar en roda de premsa Joan Verger" perquè si la perdem, la terra, ja em direu on hem de construir! Enmig de la mar?». Així que a la convocatòria hi acudí gent de totes les famílies conservadores, i com que qui més qui manco és de les set cases o ho pareix, ocuparen la primera fila de banda a banda de carrer. A la seva esquena bramaven les classes populars, i onejaven les senyeres. «En casa tengo dos macetitas con geranios que son un primor "explicava Pilar Ferrer la dolenta; és a dir, la consellera, a Rosa Estaràs". ¿Que podría renovarles la tierra con una de estas bolsitas que venden en Pedro Garau? Cierto, pero lo suyo es cogerla de los parterres municipales, con sus caracolitos, con sus piedrecitas...». L'altra Pilar Ferrer, la diputada, semblava Cayetana de Alba, amb pinta i mantellina, cosa que va provocar la confusió de més d'un badoc. «Que es deu casar qualque torero?», demanava l'un a l'altre. «Com no sigui un dels Pericàs que celebra les noces d'or...», responia, l'altre, carregat de dubtes. Ella ho explicava ben clarament: «Em vaig comprar aquesta mudada per anar a la fira d'abril de Son Tril·lo i a la processó del Corpus, i si no l'oreig m'agafarà arna». A la presidència de la manifestació caminaven Jaume Matas, Carlos Ripoll, José María Rodríguez, Miquel Ramis, cinc mil quatre"cents mestres d'obra i vint"i"dos mil set"cents cinquanta individus pendents de treure's la llicència de constructors. Rera ells onejaven senyeres i pancartes. La banda de música de Montuïri tocava la romança mortuòria de «Ai, Joaquín». I la gent cantava allò de «en Koaquín és mort/ qui ho havia de dir/ que un al·lot tan bo/ tingués aquest fi!». Joan Bauzà, es va treure el capell cordovès. «Bon jesuset "va exclamar" jo volia saludar amb el capell com fa en Peralta quan colca na Cabriola, però amb aquesta solfa tan morta no sé si fer una genuflexió». Més enrere, la gent del Pacte del progrés i del GOB s'esforçava per obrir-se pas cap endavant. Tot esforç era inútil, tanmateix. «'Abajo, carajo/ la tierra para los de abajo!», corejaven els comunistes. «Bé, bé...! "exclamava Santiago Coll, confús davant tanta generositat". Jo em conform amb dues quarterades a la sortida de Binissalem». Catalina Cirer, caminava per davant, cridant l'eslògan. La seva cap de premsa va haver d'amonestar-la. «I ara no veu, dona Catalina, que confon el missatge?». Però ella no li feia cas, per qualque cosa li ha de servir ésser la governadora. «'Abajo, los de abajo/ la tierra al carajo!». Afortunadament, Groske no va adonar-se de la relliscada. La cridòria del poble en defensa del sòl era eixordadora. Maria Antònia Munar anava per mig, que és una cosa que la posa malalta. «Demà mateix em comprau un cavall com en Gil i Gil "remugava als seus" molt de subvencionar el trot i a l'hora de la veritat ja teniu la senyora sense poder disposar d'un carretó i una somera!». Davant de tot de la manifestació, Matas somreia satisfet i comentava amb els seus el seu amor pel camp. «Quan era nin "deia" els padrins em dugueren a berenar de pa amb oli amb sucre a Son Sardina». I prosseguia amb els bells records de la infantesa. «Tant i tant m'agradava la natura, que pujava al terrat de casa a veure la serralada que es retallava a la llunyania. Aleshores agafava angines. Però, i què...? Els padrinets em donaven pastilles Juanola...». Rosa Estaràs l'escoltava, condescendent. A ella, la natura li evoca altres paisatges. «Jo trob que en el nostre camp "deia" hauríem de sembrar cocoters i amollar-hi moneietes». Mentrestant els del GOB havien perdut més i més posicions i ja anaven per les darreres files de la manifestació. Així que en un darrer intent per recuperar el protagonisme, començaren a corejar allò, de tant mal gust, que diu «Matas c.../ trabaja de peón». Curiosament va ésser el moment més emotiu de la manifestació, perquè els cinc mil quatre-cents mestres d'obra i els vint"i"dos mil set-cents cinquanta individus pendents de treure's la llicència de constructor, s'afegiren al cor. «Ara anam! "deia l'un a l'altre" perquè amb les finques en construcció i les obres del Pla Mirall, allò que necessitam són peons». L'entusiasme col·lectiu va contagiar Joan Bauzà. «Hala idò! "proposava" si els musiquers bufen El Gato Montés podem repetir la caminada». Tot i això, entre els badocs, dominava la confusió. Un foraster va escometre Matas. «Oiga osté "va demanar-li" si aquí desfilan lo guiri, lo chuline, lo pasao, lo adelantao y lo progre, dígame: entonse, quié tié la curpa der semento...?». Se'l mirà Matas, sorprès. Musità: «com no la tengui en Marlon Brando...». I tothom corejà alhora: «Marlon Brando/ andando/ el pueblo está despertando!». La manifestació es va dissoldre davant els multicines Chaplin amb una gran xiulada dedicada al mític protagonista de «L'últim tango a París». En roda de premsa posterior, el portaveu del Govern, senyor Manuel Ferrer, va ésser del parer que se l'havia guanyada a pols. Del sòl no urbanitzable no se'n parlà gaire.