Criticar el crític

Un cas exemplar el tenim ara en tot l'afer Pinochet, sobretot en el vessant judicial del cas. El recompte dels anuncis i dels desmentits, de les matisacions, dels contrasentits que han difós els mitjans de comunicació, podria constituir un treballet la mar d'il·lustratiu. Un botó per mostra: la primera i esperadíssima decisió presa a Londres ens va arribar en un to triomfalista: l'enxamparíem! La lectura de la sentència va continuar, i al cap de cinc minuts les possibilitats que el genocida es ves cara a cara amb els jutges en aquesta terra, abans del dia del judici final, ja havien minvat ferm.

Acabada la lectura, els laments se sentien més amunt dels núvols "allò de «y Dios dirá, que siempre está callado». Abandonàrem tota esperança, en un gest més fatalista que no dantesc, i en diguérem allò de corbs amb corbs no es piquen. Ja vèiem l'assassí rebut pels seus, en olor de multitud, a Santiago de Xile, ritorna vincitore, i vèiem insultada per aquella guarda de feixistes xilens tota noció de justícia en aquest món. Passen els dies, i els mitjans segueixen necessitant titulars. A Espanya passen coses. Potser...? Ah, no, tot depèn de Londres. Quina importància pot tenir que tants d'altres països s'afegeixin a la creuada? Molta. O poca. O gens. Qui sap: estam pendents d'una decisió que es produirà tal dia. Demà, aquell avió militar prendrà el vol amb el botxí a bord. Bé, a poc a poc, resulta que no és un simple tràmit allò que manca, sinó que a Londres escolten fins i tot un advocat d'Amnistia Internacional. Això vol dir...? Un caos informatiu. És clar que l'informador transmet i que no sempre hi ha temps per verificar tots els extrems de la informació. Però no podem jugar amb els seus consumidors, sobretot si tenim en compte que som tan crítics amb uns o altres ciutadans. Es cometen massa errors i perdem, per manca d'autocrítica, una certa autoritat, diem-ne moral, per exercir el vessant més delicat de la feina, és a dir, la crítica.