«Vivim ja en una època il·lustrada?» preguntava Immanuel Kant l'any 1784. I la seva resposta, com sempre, era matisada: «No, la nostra és una època d'il·lustració però encara no il·lustrada». En els inicis de la modernitat la raó iniciava el seu camí, però el segle XVIII era majoritàriament encara un segle de superstició i autoritarisme. «Vivim ja avui una època globalitzada?», podria ser la pregunta escaient en les darreries del nostre segle i del segon mil·lenni de l'era cristiana. I manllevant l'expressió kantiana, de nou podríem respondre que no. «La nostra és una època de globalització, però encara no és una època globalitzada». Hi ha signes clars que demostren una clara intensificació de les relacions a nivell mundial en els camps de les finances, la indústria, les formes de vida i els mercats de consum, les infraestructures de la informació, la comunicació i els serveis o la defensa militar d'alta tecnologia. Molts de nosaltres comencem a caure en el compte de la importància mediambiental, econòmica, tecnològica o política de la nostra interdependència mundial. Per primera vegada, estem obligats a incorporar a les nostres vides una nova dimensió significativa que amplia els nostres horitzons i ens corresponsabilitza moralment tant dels esdeveniments, decisions i accions humanes de qualsevol racó del món com de les seves conseqüències.
Una gran part d'aquesta «cultura global» ha estat creada o fomentada per bancs internacionals, associacions de comerç, grans agències de turisme, grups transnacionals, serveis mundials de notícies i corporacions multinacionals. Al costat d'aquestes organitzacions han aparegut també tot un nou conjunt d'actors cosmopolites "executius, empresaris, buròcrates, periodistes, científics, universitaris, etc" que reprodueixen uns hàbits globals: utilitzen els mateixos aeroports, s'expressen en la mateixa llengua, llegeixen els mateixos diaris, estan en contacte a través de les mateixes xarxes de comunicació, paguen amb les mateixes targetes de crèdit, s'hostatgen en els mateixos hotels i comparteixen la mateixa cuina internacional.
Aquesta marrada cap a la globalització és tanmateix parcial i, de moment, en molts aspectes incontrolada. Per posar un exemple senzill: només en la zona de Tokio hi ha més telèfons que a tot Àfrica. No és que visquem, doncs, en una època globalitzada sinó que bona part de continents sencers "com Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud" ni tan sols han iniciat els primers estadis cap a la globalització.
Han de ser els protagonistes tecnoeconòmics de la globalització també els seus gestors? Té futur un nou marc de relacions internacionals basat exclusivament en la competitivitat? Podem confiar a l'economia la governació mundial i la protecció medioambiental? Aquesta sèrie d'articles que avui comença no només vol deixar constància de la gestació d'un món global sinó que a l'ensems vol accentuar la urgència de la seva gestió.
