Els noms de les ciutats de Sicília contenen i vessen mixtures, secrets i sortilegis de la memòria Mediterrània: Messina, Marsala, Siracusa, Catàlonia, Taormina, Agrigent i Parlerm, la capital de l'illa, una ciutat múltiple difícil de copsar i pair en una visita fugaç, car a cada passa es descobreixen realitats superposades, sovint sense estratificar, amalgamades per cultures diverses, ambigües contradiccions, costums arrelats en les tradicions més avials i arcanes mesclats amb els usos que la modernitat ha imposat als seus habitants. Una ciutat literària, de lectures sensuals i virils, devorada per la seva riquesa històrica, propietària d'un patrimoni arquitectònic immens i intens que s'esbuca davant la indiferència o la impotència dels palermitans. La ciutat vella, el nucli més antic de la ciutat, tot i ser una joia única de l'urbanisme medieval, farcit de carrerons estrets empedrats, de construccions apuntalades, es dirigeix, inevitablement, vers la seva destrucció i desaparició, vençuda pel pes d'un destí només reservat a les civilitzacions cultes a deshora.
Malgrat la sublimitat de la seva arquitectura, amb innombrables edificis senyorials, esglésies i palaus d'una bellesa que dol a la mirada i al cor, imminent la seva decadència definitiva, la ciutat oculta i escatima la seva essència més íntima al visitant rere la monumentalitat i les façanes ferides de mort. Hi ha, a Parlerm, un estat de gràcia intangible, un batec humà fàcilment aprehensible, que prové de la quotidianitat i que es copsa a través dels sentits, quan aquests han descobert i esquivat l'engany del parany turístic. Els sons, les olors, els colors, la vida que ocupa els carrers i es vessa com un riu invisible envaint tots els racons de la geografia urbana. Olors inicialment indestriables, compactes que, a poc a poc, es decanten en classificacions de procedències orgàniques. Olors punyents del peix, de les escates i les butzes que els peixaters netegen als taulells de giny; perfums d'espècies que els especiers venen a la menuda dins saquetes de tela ordinària; efluvis de menjar i cuinat que surten pels portals de les llars com una bavarada. Baumes de salabre de la mar tan propera, que pugen del moll ciutat amunt i la prenen tota.
Els mercats enmig del carrer, lluny encara de qualsevol mesura higiènica, omplen de colorit els empedrats amb tota classe de fruites i verdures i per les parets s'enfilen i regalimen els sons, les veus dels venedors que escridassen els clients per lloar les mercaderies. L'aire de Palerm és teb, dens i espès, però també misteriós i confident, guardador de silencis i pactes, de besades rituals, de carícies esquives. La mateixa gent quan passa, desprèn un rastre de sentor àcida, un concentrat propi de la ciutat, com un cop a les narius que les inunda de fragàncies sòlides.
Tot és un pèl excessiu, a Palerm. D'una religiositat aparent extrema, hi ha una església a cada carrer, una capella a cada racó o cantonada, una làmina de sants a cada establiment, una imatge a cada casa. La vida i la mort comparteixen una devoció mística i grollera alhora. Més enllà de l'eixample, bull un teixit cosmopolità, un caos circulatori regit per un ordre tàcit, no escrit ni codificat, que tothom respecta. Hom fa sonar constantment la botzina del seu vehicle i tots, tots els palermitans utilitzen el telèfon mòbil en qualsevol circumstància. Sé, però, que algun dia tornaré a Palerm.
