Divendres passat es va iniciar a la Seu, amb una solemne eucaristia, l'Assemblea Sinodal de l'Església de Mallorca. Acabava una etapa llarga de tres anys. I en començava una altra que per ara és una incògnita.
Abans de qualsevol reflexió, és de justícia agrair a la fe caparruda "com ha d'ésser sempre la fe!" del nostre Bisbe l'haver cregut en nosaltres, els catòlics mallorquins, i en la nostra cpacitat de deixar-nos prendre per l'Esperit. D'haver-hi cregut més que molts de nosaltres mateixos. I de donar-nos així la oportunitat d'afrontar els problemes que ens afecten; de discutir entre tots per arribar a una nova consciència del nostre ésser deixebles de Jesús en el segon mil·leni; de poder cercar plegats camins, direccions correctes de cara al present i a l'immediat futur. El que passi a partir d'avui, és responsabilitat nostra, dels membres de l'Església de Mallorca. I responsabilitat significa capacitat operativa i pràctica de trobar la resposta adequada al problema concret plantejat per la vida.
Que es tracta d'un fet històric, si aquest mot connota qualque cosa que incideix en l'existència dels mallorquins, resulta evident. Tot i que avui ningú no dóna dos cèntims per les grans idees que prometeren un futur a la mesura de l'acció dels homes, i que l'esdevenidor resta embolcallat per la boira de l'indeterminable, també és cert que som allò que feim. Que ens feim tant com ens van fet. I que prendre una direcció o una altra no resulta secundari a l'hora de la construcció de la petita felicitat a la que tenim dret només per haver nascut. De quina història es tracti, ho veurem més tard.
Algú ha preguntat si som nosaltres els darrers cristians. No ho sabem. No és la qüestió decisiva. La pregunta autèntica és una altra: sabrem ésser cristians mentre siguem? I aquí cal situar la responsabilitat del Sínode. I el punt de contacte de l'Església mallorquina amb la societat de la nostra terra. Perquè trobar un nou impuls capaç d'obrir-nos nous espais d'amor i de llibertat en un món cada vegada més vell, i fer-ho des dels valors de l'evangeli multisecular, interessa tant els creients com els no creients. Els primers, perquè sols així s'assoleix la felicitat cristiana. I els segons, perquè la possibilitat de confrontar-se amb una alternativa, sempre resulta necessari.
Un glop d'aigua fresca, doncs, per a tots, és el que m'agradaria que fos el Sínode que acabam de començar.
