Tard, com sempre, m'ha arribat la notícia de la mort de Federico Zeri. Era un home poc conegut a Espanya, cosa, d'altra banda, perfectament normal. Aquí servidor tenc el gust de pertànyer a una espècie de club minúscul, inconstituÏt i segurament amb poc futur, les regles del qual, sense escriure, són un plaer estimulant: aportar adesiara el punt de vista, escrit o proclamat per televisió, de Federico Zeri sobre multitud d'assumptes. Un membre distingit d'aquest club fou el que em donà la mala notícia: un conservador expert d'obres d'art, que, per aquest i altres camins, ha esdevengut, en la meva humil opinió, una peça imprescindible en l'estudi d'algunes de les principals figures de l'art a Mallorca: parlam de José María Pardo Falcón, nom al qual s'adhereixen els d'Antoni Gelabert, Francisco Bernareggi, Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Antoni Ribas, Blanes Viale, Anglada Camarasa o Tito Cittadini, per exemple. Un altre membre del club, i el cit perquè és el més entusiasta, és el pintor maonès Josep Vives Campomar, que, a més d'admirar la vívida saviesa de Zeri, es deixa seduir pel seu domini de la misse en scène televisiva, molt italiana, amb ecos de la Commedia dell'arte. I podria citar alguns membres més d'aquest club, però ara ja em serviria dels dits de les mans per comptar-los.
De manera que no ens ha d'estranyar que la mort de Zeri hagi tengut tan poc ressò, aquí. El seu desconeixement revela, per a un servidor, les dificultats encara existents per a una plena integració en la cultura europea, una vegada desaparegut l'aïllament polític. De Zeri a Espanya no s'ha publicat quasi res: La otra imagen (Tusquets) i les notes autobiogràfiques Confieso que me he equivocado (Trama editorial), i molt poca cosa més. Són llibres que passaren amb menys que més discrecció. Servidor en permetria el luxe de dir que, si bé les notes autobiogràfiques deceben una mica "relativament, perquè contenen alguns brillants de molts de quirats", l'altre llibre no és solament una font importantíssima de cultura artística, sinó que conté un tresor impagable: una atordidora, omnipresent expressió d'independència ideològica, més valuosa com millor està al servei d'una cultura tumultuosa i d'una finesa perceptiva que no supera cap bisturí eletrònic.
La seva brillantor havia activat els mecanismes d'enveja del gran pare de la crítica italiana, Longhi, que li barrà el pas a la universitat, circumstància que l'obligà a cercar camins d'investigació i fonts de financiació alternatius. I per aquests camins arribà molt lluny: sempre ho va atribuir al fet que no tenia l'obligació de servir més que a la seva consciència, al marge d'estratègies de grup, clan o gremi. I això, en un món encorsetat per tantes formes de pressió, constitueix un exemple que a molts ens podria fer profit.
