Ja fa prop de dues setmanes que els dematins, quan em dispòs a agafar el cotxe per desplaçar-me al treball, no tenc l'angoixosaa necessitat de calar el cap i revisar minuciosament els baixos del meu vehicle, escorcollant amb la mirada ansiosa tots els racons, amb la por de trobar-me, aferrat a la carrosseria o al motor, la mort amb forma de bomba-lapa: un sinistre missatge dels violents que pot acabar amb la meva vida o "que encara em provoca més preocupació" amb la vida de les persones que més estim i que, fins ara, eren també objectiu potencials d'aquesta macabra loteria organitzada pels professionals del terror.
Sovint, el més complex conflicte presenta una vessant molt més simple: la del ciutadà normal que es gira a cada cap de cantó per mirar darrere, sospitant de cada moviment sobtat que enregistra pel carrer, tractant debades d'endevinar el pistoler rere els ulls endormissats de cada ciutadà anònim. Els meus companys del Partit Popular a Euzkadi coneixen molt bé "n'hem parlat moltes vegades" aquesta sensació de trobar-se a l'abast de la voluntat assassina d'algú a qui no coneixen, a qui mai no han vist, ni saben per què són objecte del seu odi cec. És la mort que s'aixeca cada matí, capriciosa, i t'enfloca un tir al cap mentre estàs a punt de comprar el diari en el quiosc de la plaça. He pogut veure moltes vegades la tensió a la seva mirada, una preocupació ofegada per les immenses ganes de viure i de no cedir davant la violència fanàtica, que destrueix persones, famílies i pobles en nom d'una pàtria tacada de sang innocent.
Ara, quan aquest panorama sembla a punt de canviar "alguns diuen que fins i tot de manera irreversible" tenc por de perdre la por, d'acostumar-me a anar a Madrid, a les sessions del Senat, sense haver de prendre mesures preventives pròpies d'un país sortit del cervell malaltís d'un Kafka. Tenc por d'avesar-me a sentir amb plenitud la llibertat que consagra la nostra Constitució i que els representants públics hem jurat defensar, sense més força que la raó ni més armes que la paraula. Crec que ha de ser molt bo de fer habituar-se a viure en un país on la tolerància no fa necessari cremar autobusos amb un passamuntanyes damunt la cara, ni haver de demanar perdó per no formar part de la secta dels qui creuen tenir el monopoli de la veritat sobre el destí de la terra basca.
Per això, si la treva d'ETA no és més que una passa més dins l'estratègia absurda d'una violència sense final, serà molt dur tornar a conviure amb la por, tornar a calar el cap per mirar davall el cotxe cada dematí, amb l'esperança que "almanco per un dia" els botxins embolicats amb la ikurriña s'hagin oblidat de tu... potser només fins demà. Per tant, si la treva finalment no és treva, sinó un macabre punt i seguit en el dictat de la mort, aleshores haurem de menester molta d'energia per tornar a aixecar-nos cada dia i treballar en defensa d'unes llibertats que alguns ens neguen a nosaltres.
Com deia el president Aznar, ETA haurà de demostrar que aquesta vegada va de veres, que això no és una aturada tàctica dins l'espiral de la mort, el xantatge i la coacció. Ningú no té més ganes que els qui som objectiu potencials d'ETA que aquesta aturada sigui la definitiva. La cautela serà, doncs, necessària fins al mateix moment que tinguem tots la percepció que les armes han callat per sempre. I quan això passi, que ningú no tengui cap dubte que tots sabrem estar a l'alçada dels esdeveniments, per tal que cap altre ciutadà hagi de tornar conviure amb la por que neix del fanatisme i la rancor.
