En una entrevista que li feren recentment per TV3, el president
del Govern basc, el lehendakari Ardanza, explicava que, en la
inauguració del Festival de Cinema de Sant Sebastià, allò que més
vegades li havien dit, persones diverses, havia estat Zorionak
(felicitats), i no precisament pel festival. Naturalment, la gran
notícia del dia era l'anunci per part d'ETA d'una treva indefinida.
Allò que ja s'intuïa des de feia una temporada, i que s'havia
afermat com una possibilitat molt pròxima a partir de la signatura
de la Declaració de Lizarra, es convertia en una realitat (almenys
formalment exposada així) a poques setmanes de la realització
d'eleccions autonòmiques al País Basc.
A Euskadi, l'exemple d'Irlanda del Nord ha pesat enormement.
Fixem-nos, per exemple, que la Declaració de Lizarra surt del Fòrum
Irlanda, en el qual participaren la totalitat de les forces
polítiques nacionalistes basques i una força política de l'esquerra
d'àmbit estatal. En quedaren al marge, emperò, el Partit Popular i
el Partit Socialista, que s'entesten a afirmar que l'únic fòrum
vàlid per parlar de pau a Euskadi és el Pacte d'Ajuria Enea. Sembla
com si les estructures preestablertes "i amb molts fracassos a
sobre" haguessin de tenir necessàriament més pes que allò que es
puguin anar creant. Existeix, en aquest sentit, el perill, que
només apuntaré de passada, de posar els interessos partidistes per
damunt de la voluntat ferma d'aconseguir la pau en aquesta part
d'Europa.
Des de la declaració de la treva d'ETA, emperò, hem començat a
notar moviments que no haurien de produir-se mai de la vida si la
pau constitueix realment una prioritat per a totes les forces
polítiques. Per exemple, de la mateixa manera que abans es feia una
distinció entre partits democràtics i no democràtics (entenent HB
com a no democràtic, enfront de tota la resta), actualment es fa
una distinció "molt explotada per certs mitjans de comunicació"
entre partits «nacionalistes» i partits «democràtics». Aquesta
distinció és producte d'una mala voluntat indiscutible, perquè tots
els partits involucrats en la vida política del País Basc són
nacionalistes (n'hi ha uns quants que són nacionalistes bascos i
uns quants que són nacionalistes espanyols, però nacionalistes, amb
major o menor abrandament, ho són tots), i perquè, en principi,
ningú no és ningú, a hores d'ara, per anar repartint credencials
democràtiques entre els altres. Des del moment que tots accepten
les regles del joc, tots són alhora partits nacionalistes i partits
democràtics.
L'estigmatització del nacionalisme basc no ajudarà gens ni mica
en el camí d'aconseguir una situació pacífica per a Euskadi, sinó
tot al contrari. Actualment, en el parlament del País Basc, les
forces polítiques nacionalistes basques sumen més del cinquanta per
cent dels diputats. Atenent a l'únic termòmetre polític que
realment tenim a mà, doncs, constitueixen l'opció de més de la
meitat de la població. Estigmatitzar els prop de dos-cents mil
votants fixos d'HB constituïa, indiscutiblement, un problema. Anar
estigmatitzant alegrement més de la meitat de la població adulta
basca constitueix una frivolitat que no té nom.
Mayor Oreja, ministre de l'Interior del Govern espanyol, ho
deixava anar, dissabte passat, en una entrevista per Ràdio Nacional
d'Espanya (supòs que traït pel seu subconscient): «davall aquest
envoltori de retòrica pacifista "venia a dir el ministre" hi ha la
configuració d'un front nacionalista que vol avançar en l'exercici
del dret d'autodeterminació per al País Basc». Una mica més
endavant, venia a dir el ministre que els «demòcrates», a partir
d'ara, també haurien de lluitar en contra d'aquest front. La
consideració és senzillament terrible. Si, a Euskadi, hi ha més de
la meitat de la població que, exercint el dret d'autodeterminació,
considera que allò ha de ser una nació independent, articulada en
forma d'Estat, els demòcrates el que han de fer és precisament
garantir que això sigui així. Per a un demòcrata, veure que es duu
a terme allò que vol la gent és precisament el seu objectiu. Si la
majoria dels bascos volen la independència, per a un demòcrata,
allò fonamental serà de veure que aquest desig col·lectiu pot tenir
una sortida política.
Efectivament, al voltant del procés de pau, s'està bastint una
alternativa autodeterminacionista. Fins ara, la violència política
d'ETA havia entrebancat la possibilitat d'una sortida per a la
voluntat de la majoria del poble basc. Amb el soroll de
metralladores com a música de fons, no es podia parlar obertament
"sense perill d'estigmatització i de criminalització" d'aspiracions
que democràticament es poden tirar endavant amb tota la legitimitat
del món. Si s'avança en el procés de pau, els primers beneficiats
en seran precisament els bascos que volen la normalització nacional
del seu país.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.