En una entrevista que li feren recentment per TV3, el president del Govern basc, el lehendakari Ardanza, explicava que, en la inauguració del Festival de Cinema de Sant Sebastià, allò que més vegades li havien dit, persones diverses, havia estat Zorionak (felicitats), i no precisament pel festival. Naturalment, la gran notícia del dia era l'anunci per part d'ETA d'una treva indefinida. Allò que ja s'intuïa des de feia una temporada, i que s'havia afermat com una possibilitat molt pròxima a partir de la signatura de la Declaració de Lizarra, es convertia en una realitat (almenys formalment exposada així) a poques setmanes de la realització d'eleccions autonòmiques al País Basc.

A Euskadi, l'exemple d'Irlanda del Nord ha pesat enormement. Fixem-nos, per exemple, que la Declaració de Lizarra surt del Fòrum Irlanda, en el qual participaren la totalitat de les forces polítiques nacionalistes basques i una força política de l'esquerra d'àmbit estatal. En quedaren al marge, emperò, el Partit Popular i el Partit Socialista, que s'entesten a afirmar que l'únic fòrum vàlid per parlar de pau a Euskadi és el Pacte d'Ajuria Enea. Sembla com si les estructures preestablertes "i amb molts fracassos a sobre" haguessin de tenir necessàriament més pes que allò que es puguin anar creant. Existeix, en aquest sentit, el perill, que només apuntaré de passada, de posar els interessos partidistes per damunt de la voluntat ferma d'aconseguir la pau en aquesta part d'Europa.

Des de la declaració de la treva d'ETA, emperò, hem començat a notar moviments que no haurien de produir-se mai de la vida si la pau constitueix realment una prioritat per a totes les forces polítiques. Per exemple, de la mateixa manera que abans es feia una distinció entre partits democràtics i no democràtics (entenent HB com a no democràtic, enfront de tota la resta), actualment es fa una distinció "molt explotada per certs mitjans de comunicació" entre partits «nacionalistes» i partits «democràtics». Aquesta distinció és producte d'una mala voluntat indiscutible, perquè tots els partits involucrats en la vida política del País Basc són nacionalistes (n'hi ha uns quants que són nacionalistes bascos i uns quants que són nacionalistes espanyols, però nacionalistes, amb major o menor abrandament, ho són tots), i perquè, en principi, ningú no és ningú, a hores d'ara, per anar repartint credencials democràtiques entre els altres. Des del moment que tots accepten les regles del joc, tots són alhora partits nacionalistes i partits democràtics.

L'estigmatització del nacionalisme basc no ajudarà gens ni mica en el camí d'aconseguir una situació pacífica per a Euskadi, sinó tot al contrari. Actualment, en el parlament del País Basc, les forces polítiques nacionalistes basques sumen més del cinquanta per cent dels diputats. Atenent a l'únic termòmetre polític que realment tenim a mà, doncs, constitueixen l'opció de més de la meitat de la població. Estigmatitzar els prop de dos-cents mil votants fixos d'HB constituïa, indiscutiblement, un problema. Anar estigmatitzant alegrement més de la meitat de la població adulta basca constitueix una frivolitat que no té nom.

Mayor Oreja, ministre de l'Interior del Govern espanyol, ho deixava anar, dissabte passat, en una entrevista per Ràdio Nacional d'Espanya (supòs que traït pel seu subconscient): «davall aquest envoltori de retòrica pacifista "venia a dir el ministre" hi ha la configuració d'un front nacionalista que vol avançar en l'exercici del dret d'autodeterminació per al País Basc». Una mica més endavant, venia a dir el ministre que els «demòcrates», a partir d'ara, també haurien de lluitar en contra d'aquest front. La consideració és senzillament terrible. Si, a Euskadi, hi ha més de la meitat de la població que, exercint el dret d'autodeterminació, considera que allò ha de ser una nació independent, articulada en forma d'Estat, els demòcrates el que han de fer és precisament garantir que això sigui així. Per a un demòcrata, veure que es duu a terme allò que vol la gent és precisament el seu objectiu. Si la majoria dels bascos volen la independència, per a un demòcrata, allò fonamental serà de veure que aquest desig col·lectiu pot tenir una sortida política.

Efectivament, al voltant del procés de pau, s'està bastint una alternativa autodeterminacionista. Fins ara, la violència política d'ETA havia entrebancat la possibilitat d'una sortida per a la voluntat de la majoria del poble basc. Amb el soroll de metralladores com a música de fons, no es podia parlar obertament "sense perill d'estigmatització i de criminalització" d'aspiracions que democràticament es poden tirar endavant amb tota la legitimitat del món. Si s'avança en el procés de pau, els primers beneficiats en seran precisament els bascos que volen la normalització nacional del seu país.