L'escola, en general, és una fàbrica d'inutilitats humanes. Pedagogs que mai no han trepitjat una aula ens han omplert, com si fossin núvols de purpurina, un particular univers de mots vellutats i fantasies incandescents: disseny curricular, objectius mínims, objectius de cicle, diversificació curricular... Un enfilall de bells mots que leviten, per la somnolència de les aules i que, sovint, tenen el seu epicentre en els denominats gabinets d'orientació... I ens reunim i ens tornam a reunir rosegant de mala gana la crosta dels minuts que passen per tal d'elaborar no sé quines estratègies conjuntes, per coordinar els equips pedagògics per elaborar documents on sembla que s'hi inclou la pòcima màgica de l'Ars educandi... I tot plegat perquè els mateixos alumnes constatin que s'ha produït una davallada de nivell. I mentrestant ells, oh reietons de la casa, nascuts amb un pa de dos quilos davall el braç i una consola Nintendo dins les pupil·les, que s'han estalviat tots els traumes infantils adormint-se aixoplugats per la remor d'aquests artefactes giratoris que destil·len una monòtona i melíflua música celestial, mentrestant els alumnes satisfan les seves inquietuds i els seus interessos més primaris orinant dins una paperera despistada o a l'escalfor d'un radiador de qualsevol passadís.