Joan Bauzà és el regidor de l'ajuntament de Palma, més disposat
a llevar problemes de davant a Joan Fageda. Dilluns, l'esposa del
president de Polònia, de visita a Mallorca, no sabia on fermar
l'ase i vet ací que el batle no sabia què fer amb ella. Així que
Joan Bauzà acomodà tot el seguici polonès en quatre galeres i, arri
per envant, se l'endugué de pícnic per la Palma històrica. Anys
enrere ja havia servit de guia als emperadors del Japó, amb un èxit
notable. Ignor allò que conta als il·lustres visitants, potser
acudits de Lepe. O de Jordi Pujol, ja que Bertín Osborne en sap una
pila. En qualsevol cas, els il·lustres visitants queden d'allò més
satisfets amb les seves explicacions, encara que als nadius ens
queda el dubte de si els diu que el foner, obra de Llorenç
Rosselló, és un banderiller de Manolete, o de si a les palmeres del
Passeig d'en Sagrera no s'hi engronsen micos perquè tenen la
grip.
No dubt "Déu me n'alliberi!" de la cultura de Bauzà, però em
prenc l'atreviment de suggerir-li algunes frases, que li permetran
arrodonir les seves explicacions sobre la història de Mallorca i el
tarannà dels mallorquins. Són frases, tretes de l'alta literatura,
que hauria de dir d'una tirada, cosa que no li serà difícil perquè
té una memòria excel·lent. De bell antuvi pot enflocar, als
il·lustres visitants que l'escoltin, una afirmació filosòfica com
un campanar. «En Mallorca el tiempo no existe». I a continuació pot
explicar-se de la manera següent: «Hace siglos que Mallorca no
arranca la hojilla de su almanaque. Las estalacmitas y las
estalactitas de sus cuevas se toman siglos para recorrer los breves
centímetros que faltan para su encuentro».
La pèrdua de la noció del temps condueix, de manera
indefectible, a l'exaltació de la pau. Bauzà podrà tractar aquest
tema, tot dedicant una pinzellada sucosa a la gastronomia, quan les
galeres passin per davant qualsevol dels forns més tradicionals de
la ciutat. Aleshores dirà: «El signo mejor de su paz deliciosa (en
referència a Mallorca) es esa obra maestra de su folklore: la
ensaimada, enrollada sobre si misma en círculos sin fin como la
eternidad; blanca, suave, dulce, solemne, que hay que cortar en la
mesa con un rito lento y notarial de partición de herencia».
En recórrer els voltants de la Seu, sempre tan silents que
sembla que la beateria fa becaines inacabables, serà arribada
l'hora de fer una referència a les coses de l'esperit i de la
immortalitat. Pot dir: «La quietud de Mallorca no es pereza ni
dejadez. Es eternidad, que es cosa muy distinta. Una cosa es perder
el tiempo y otra cosa es suprimir el tiempo en servicio de las
cosas eternas». I en passar per davant el Consolat de Mar, convé
aclarir els malentesos que propalen els llenguallargues de
l'oposició. Per tant, en assenyalar l'edifici del govern, parlarà
sense embuts. «No es todo siesta. En el centro de sus grandes
ensaimadas fofas, hay escondidas mermeladas o cabello de ángel».
Aleshores, si li ve de gust, el president Matas podrà sortir a
saludar des del balcó, si més no perquè els visitants il·lustres el
puguin associar a la melmelada sense gaire esforç mental. Tampoc no
estarà de més una incursió per l'èpica més preuada de la nostra
història moderna, com és ara l'expulsió de les tropes de Bayo de
Portocristo. En un to poètic, per tal d'estalviar-se la cruesa dels
fets bèl·lics, Bauzà podrà dir que «en Mallorca se pusieron de pie
Don Jaime y Raimundo Lulio y Chopin: todos los amadores de Dios, el
Poder y la Belleza. Y una movilización inmensa de espíritu, de
belleza y de amor, arrojó otra vez al mar a los emisarios de la
Bestia». Això, vull puntualitzar per si en volen prendre nota els
historiadors de primera volada, va passar el trenta-sis, a
Portocristo, encara que el Pare Massot no en tengui constància. Per
acabar, mentre ferma el morrió als animals, Bauzà pot acomiadar els
visitants il·lustres amb una frase que justifica la nostra
pervivència com a poble, recollida a la Constitució Espanyola, per
la via lenta de l'article 143. Mallorca es «fiel a esa inmensa
responsabilidad que significa estar colocada por Dios a medio
camino entre Roma y España. Hala idò, què te pareix Pastora? Esper
que Joan Bauzà sàpiga valorar degudament l'aportació que he fet, de
manera desinteressada, als seus coneixements de cicerone. Sobretot
si li dic que confiï a la seva veu, d'un vilafranquer castís, la
prosa castellana i florida del senyor Pemán.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.