Joan Bauzà és el regidor de l'ajuntament de Palma, més disposat a llevar problemes de davant a Joan Fageda. Dilluns, l'esposa del president de Polònia, de visita a Mallorca, no sabia on fermar l'ase i vet ací que el batle no sabia què fer amb ella. Així que Joan Bauzà acomodà tot el seguici polonès en quatre galeres i, arri per envant, se l'endugué de pícnic per la Palma històrica. Anys enrere ja havia servit de guia als emperadors del Japó, amb un èxit notable. Ignor allò que conta als il·lustres visitants, potser acudits de Lepe. O de Jordi Pujol, ja que Bertín Osborne en sap una pila. En qualsevol cas, els il·lustres visitants queden d'allò més satisfets amb les seves explicacions, encara que als nadius ens queda el dubte de si els diu que el foner, obra de Llorenç Rosselló, és un banderiller de Manolete, o de si a les palmeres del Passeig d'en Sagrera no s'hi engronsen micos perquè tenen la grip.
No dubt "Déu me n'alliberi!" de la cultura de Bauzà, però em prenc l'atreviment de suggerir-li algunes frases, que li permetran arrodonir les seves explicacions sobre la història de Mallorca i el tarannà dels mallorquins. Són frases, tretes de l'alta literatura, que hauria de dir d'una tirada, cosa que no li serà difícil perquè té una memòria excel·lent. De bell antuvi pot enflocar, als il·lustres visitants que l'escoltin, una afirmació filosòfica com un campanar. «En Mallorca el tiempo no existe». I a continuació pot explicar-se de la manera següent: «Hace siglos que Mallorca no arranca la hojilla de su almanaque. Las estalacmitas y las estalactitas de sus cuevas se toman siglos para recorrer los breves centímetros que faltan para su encuentro».
La pèrdua de la noció del temps condueix, de manera indefectible, a l'exaltació de la pau. Bauzà podrà tractar aquest tema, tot dedicant una pinzellada sucosa a la gastronomia, quan les galeres passin per davant qualsevol dels forns més tradicionals de la ciutat. Aleshores dirà: «El signo mejor de su paz deliciosa (en referència a Mallorca) es esa obra maestra de su folklore: la ensaimada, enrollada sobre si misma en círculos sin fin como la eternidad; blanca, suave, dulce, solemne, que hay que cortar en la mesa con un rito lento y notarial de partición de herencia».
En recórrer els voltants de la Seu, sempre tan silents que sembla que la beateria fa becaines inacabables, serà arribada l'hora de fer una referència a les coses de l'esperit i de la immortalitat. Pot dir: «La quietud de Mallorca no es pereza ni dejadez. Es eternidad, que es cosa muy distinta. Una cosa es perder el tiempo y otra cosa es suprimir el tiempo en servicio de las cosas eternas». I en passar per davant el Consolat de Mar, convé aclarir els malentesos que propalen els llenguallargues de l'oposició. Per tant, en assenyalar l'edifici del govern, parlarà sense embuts. «No es todo siesta. En el centro de sus grandes ensaimadas fofas, hay escondidas mermeladas o cabello de ángel». Aleshores, si li ve de gust, el president Matas podrà sortir a saludar des del balcó, si més no perquè els visitants il·lustres el puguin associar a la melmelada sense gaire esforç mental. Tampoc no estarà de més una incursió per l'èpica més preuada de la nostra història moderna, com és ara l'expulsió de les tropes de Bayo de Portocristo. En un to poètic, per tal d'estalviar-se la cruesa dels fets bèl·lics, Bauzà podrà dir que «en Mallorca se pusieron de pie Don Jaime y Raimundo Lulio y Chopin: todos los amadores de Dios, el Poder y la Belleza. Y una movilización inmensa de espíritu, de belleza y de amor, arrojó otra vez al mar a los emisarios de la Bestia». Això, vull puntualitzar per si en volen prendre nota els historiadors de primera volada, va passar el trenta-sis, a Portocristo, encara que el Pare Massot no en tengui constància. Per acabar, mentre ferma el morrió als animals, Bauzà pot acomiadar els visitants il·lustres amb una frase que justifica la nostra pervivència com a poble, recollida a la Constitució Espanyola, per la via lenta de l'article 143. Mallorca es «fiel a esa inmensa responsabilidad que significa estar colocada por Dios a medio camino entre Roma y España. Hala idò, què te pareix Pastora? Esper que Joan Bauzà sàpiga valorar degudament l'aportació que he fet, de manera desinteressada, als seus coneixements de cicerone. Sobretot si li dic que confiï a la seva veu, d'un vilafranquer castís, la prosa castellana i florida del senyor Pemán.
