Acabat el període militar, soldat ras i traductor dels oficials colonials, el meu avi es casà amb una mallorquina d'arrel i s'integrà totalment en la societat inquera, fins al punt que fou regidor i tinent de batle de l'Ajuntament en diverses legislatures i batle d'Inca, el 1935, per un breu espai de temps i en unes circumstàncies transitòries. Càrrecs que li proporcionaren, després del cop d'estat del 36, unes «vacances» de tres anys a Binissalem, amagat en una caseta de fora vila, una estada a Can Mir i que el meu pare, el seu primogènit, fos «voluntari» per fer carretera a Formentor i Albercuix. Tanmateix, res d'especial en un temps en què el més important era sobreviure. Tingué sort de no acabar mort en una cuneta.
L'atzar o l'elecció del meu avi, tant se val, decidiren que aquesta seria la meva terra. I és la meva terra. Un solar gran i divers, una finca que podríem canar per quarterades i que, a poc a poc, hem esquarterat en escapulons i hem venut les millors gaies als ocupants. Una terra generosa que donà xeixa quan hi havia fam, i n'hi havia molta. Una terra enmig de la mar més antiga i culta, que ens ha negat la gràcia de la cultura. Una terra a la qual els seus fills, propis o afillats, han estimat en la mesura que les ha omplit el sarró a canvi d'arena, marina i pinar. Una terra que ha estimulat l'avidesa amb la gratuïtat de la seva abundor natural. Una terra que, sense un gemec ni una aflicció visibles, ha patit les nafres de l'especulació. Una terra, en fi, ocupada per consecutives invasions i que ara mateix és envaïda per llengües estranyes que arraconen la nostra sense contemplacions i pobladors que ens menyspreen mitjançant el menyspreu que senten per la nostra història, els nostres costums i les nostres tradicions, tot amb la connivència d'uns governants insensibles a les necessàries reivindicacions i d'una societat civil amb les malformacions pròpies d'una comunitat que ha viscut agenollada llarg temps.
I, malgrat tot això, estim aquest bocí de terra fet a la mesura humana, abastable amb el cor i el pensament. No l'estim, però, amb la ceguesa que fa lloar les pèrdues. No amb la nostàlgia que fa plorar el paradís venut. No amb la quimera ingènua de les il·lusions. Ni tampoc amb el coratge que es mereix, car jo també som pusil·lànime, poruc de perdre els meus petits privilegis individuals. Tot i que és bella als meus ulls, no l'estim per la seva bellesa, perquè igualment l'estimaria si fos lletja, un àrid pedregal, una zona dunar estèril. L'estim perquè és meva i em dol el seu mal.
Jo, que som poc sentimental i no visc gaire aferrat al passat, excepte per no oblidar qui som, he de confessar la meva desolació davant el desastre. Aquesta terra, que és la meva pàtria, mai no serà una nació. Amb prou feines podrà salvar la llengua de la desaparició. Amb prou feines podrà conservar cent pams de costa sense edificar. Amb prou esforç podrà guardar la dignitat que tot poble necessita per respectar-se i ser respectat. Tot i això estim aquesta terra i em sent lligat a la seva tragèdia, a la seva dissort. No es tracta d'una elecció, car no puc defugir, i sovint m'agradaria, el sentiment que impregna el meu cos. Deu ser el destí agre dels perdedors.
