El mateix dia que José Barrionuevo i Rafael Vera eren empresonats, aquest últim declarava a El País: «Quan aquesta tarda es tanquin les portes de Guadalajara, la meva situació canviarà bruscament. Allà dins et deslligues del món exterior, perquè ja no pots participar-hi, i tampoc cal que et preocupis del què faràs en els pròxims dies. Això, en part, és un alleujament». Aquesta setmana, des de la revista El Temps, Pere Gimferrer opina sobre aquest empresonament i referint-se en concret a Vera, diu: «Suggereixo la relectura del llibre Cartes de la presó, de Núria Cadenas, que l'esmenta, i suposo que semblaria equitatiu que el seu empresonament fos tractat de manera similar a aquella com ell va fer tractar l'empresonament de Núria Cadenas». Interessant suggeriment, venint de qui ve. Resultat: «Carabanchel, 12 de juliol de 1989. Estimada àvia: (...) La veritat és que estem vivint uns temps un xic difícils, a totes les presons en general i aquesta, és clar, no se'n salva. De moment, continuem amb la incertesa del que ens espera, les companyes basques ja saben que marxaran totes, però la situació per a les gallegues i per a mi és totalment desconeguda i aquesta és una situació horrible. Més horribles, però, són les notícies que arriben de les companyes que ja han estat dispersades. La majoria estan soles, barrejades amb preses socials, en unes condicions de vida infrahumanes. Si no «t'acomodes» al règim de la presó on et porten (que vol dir, formar per als recomptes i/o que et despullin després de sortir al pati i/o menjar en una safata que no saps qui neteja, ni com, etc.), et posen en aïllament (23 hores a la cel·la i 1 de pati), et fan registres salvatges a la cel·la, et despullen a la força, t'apallissen... (...)». «Carabanchel, 17 de juliol de 1989. Salut família! (...) sembla que, a partir de divendres les coses canviaran encara més per aquí (i no precisament per millorar, és clar). De moment, tot el que sabem són rumors i el que ens han comentat les grapos després de la seva entrevista amb la directora (...) Està molt clar, però; tot el que faran serà «simplement» obeir ordres d'instituciones penitenciàries i d'interior, que ara el que toca és fer la vida impossible als/les presos/es» (...) «Carabanchel, 27 de setembre de 1989. Salut família! (...) Feu-me arribar, el més aviat possible, més informació sobre la famosa vacuna de la SIDA i expliqueu-me millor allò que han d'avisar (per escrit, oi?) dels perills que correríem en cas de voler-nos vacunar. De tota manera, jo ja tenc decidit que no vull servir de conill d'índies, que experimentin amb en Vera (...)». Des d'aleshores, l'exsecretari d'Estat de Seguretat ja ha estat dos cops tancat: cinc mesos en presó preventiva a Alcalà-Meco i ara a Guadalajara. Sobre com pot influir aquella experiència anterior a l'hora d'afrontar el nou empresonament, Vera afirmava en la dita entrevista: «Em permetrà afrontar aquest tràngol amb més tranquil·litat. I em preocupa, perquè només pot indicar que m'he endurit en excés». Defensar el dret a un Estat pot comportar viure durs parèntesis de vida impossible amb l'agreujant que la presó t'esborra del temps; paral·lelament, defensar l'Estat de dret des del poder del poder converteix la vida en un enduridor pas per la foscor i només quan s'entra en l'última etapa (en dret: càstig; en política: indult/perdó) s'alena d'alleujament: al final de la claveguera l'ombra ja és circumstancial, precisament perquè és el temps allò esborrarà la presó.