llovizna ligera
  • Màx:
  • Mín:

12-IX: un mite d'inacció

En sociologia política només interessen els que Sorel anomena mites d'acció: aquells que són capaços de moure les energies d'un poble en una direcció determinada. Per exemple, el rei En Jaume i la conquesta de Mallorca. Està dins la memòria èpica dels mallorquins i hi ha el Llibre dels Fets per rememorar-la heròicament. Els portuguesos tenen Os Lusiadas i els castellans el Mio Cid: episodis notables i engrescadors, però anecdòtics si els comparam amb un fet únic i trascendent com és el nostre naixement com a nació. Amb el rei En Jaume, que no necessità l'ajuda de cap sant per vèncer els moros, tenim l'heroi i el sant patró en una sola peça. Amb el rei En Jaume queda clar que ningú no ens pot discutir que som una comunitat històrica majúscula. Amb el rei En Jaume podem plantar cara a qui sigui. Amb el rei En Jaume podem recuperar l'autoestima i desterrar l'autoodi.
El dotze de setembre, en canvi, commemora un fet, el jurament de les Franqueses per part de Jaume II, que només coneixen sis o set lletraferits i no ha estat considerat mai un esdeveniment trascendental dins la nostra història. En si mateix pot tenir totes les lectures que políticament volguem i, per tant, en altres circumstàncies seria perfectament aprofitable. No és, doncs, que el dotze de setembre representi un punt vergonyós del nostre passat. No: el pecat original de la nova diada nacional d'un tros de la nació és que neix per tapar una altra data, el trenta-ú de desembre, que té una tradició i una significació inequívoques. El problema no és que ens hagin regalat una festa, sinó que la utilitzin per suplantar la nostra, la que podia moure energies, la que tots els pobles celebren o voldrien poder celebrar. El dotze de setembre no pot arribar mai a ser un mite per a la nació dels mallorquins. Si de cas, pot ser entès com l'antimite, la data que va enterrar la darrera oportunitat de retornar-nos, mitjançant una commemoració històrica, l'orgull perdut. A canvi de no res, hem romput el consens amb totes les generacions que ens han precedit. A canvi de no res, hem acceptat que el fet més fabulós de la nostra existència (la configuració definitiva dels Països Catalans, la victòria, la cristianització, la catalanització, la llengua) és un fet mediocre i execrable (la mortaldat, el genocidi, una llengua esquàlida i arcaica). Sabien bé què feien aquells que imposaren el dotze de setembre: matant un mite d'acció ens abocaven a la inacció. Quina fibra sensible poden tocar els negres que redacten els discursos dels presidents oradors? No volen, ni de lluny, excitar les nostres passions. Coloms, coets i mambelletes. Tot inútil davant Madrid. Pa i circ. El dotze de setembre, l'opi d'un poble. O ni això.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.