Diuen els especialistes en l'anàlisi dels efectes socials dels mitjans de comunicació que la repetició constant d'imatges violentes (reals o de ficció) immunitza la nostra sensibilitat vers aquest tipus d'actes. A un dels telenotícies d'aquesta setmana passada, vaig contemplar com dos o tres soldats agafaven un enemic als carrers de Kinshasa, just vora la balustrada d'un pont d'un riu. El tenien agafat uns pels peus i els altres per les mans; un altre s'hi acostà, aleshores el tiraren al riu i des de dalt del pont descarregaren tot el carregador de la seva metralleta. Fa uns quants dies que vaig veure aquesta cruel i terrible imatge i encara no me la puc treure del cap. El primer que vaig pensar llavors és en un raonament que fa temps que tinc dins el gavatx: Els homes tutsis i hutus, com tants altres nadius africans, pertanyen a cultures on la violència és un fet connatural o inherent a la seva civilització: la caça és, encara ara, un dels principals mitjans per abastir-se d'aliments, la lluita per àrees territorials tribals just fa dos dies eren el pa de cada dia. Aleshores, hi havia una diferència circumstancial importantíssima, les seves armes eren les llances, i més tard, les espases. Les víctimes d'aquests enfrontaments tribals eren poques ja que aquestes armes no possibilitaven grans carnisseries. Si els nadius africans estan lligats a una cultura guerrera és coherent pensar que aquest instint de lluita no s'ha esborrat per la presència d'uns quants missioners i d'alguns homes blancs que els han format en altres principis ètics i morals diferents als seus, els han ensenyat les primeres lletres i, fins i tot, una llengua diferent a la pròpia. Els antropòlegs actuals mantenen que els principis culturals d'una cultura es van transmetent genèticament. És clar, llavors, pensar que l'esmentat esperit guerrer continuï present a les generacions actuals. Les armes que els ha proporcionat l'home blanc han portat una capacitat mortífera molt superior a les que tradicionalment empraven aquests pobles. Mentre que d'altra banda la cultura de la civilització occidental, que no és superior, però sí més evolucionada, no ha entrat dins el moll del pensament d'aquests homes antics guerrers. La imatge que comentava al principi és una mostra evident d'acarnissament. Es diu que aquests tipus d'actituds sovintegen a les guerres civils, però aquests encruïments, en el cas de les lluites internes dels pobles africans poden ser molt bé la manera d'expressar aquest esperit guerrer que esdevé exterminador quan la potència de l'arma el fa més fort davant un enemic més feble o davant un esperit anihilador, sovint potenciat pels interessos dels països occidentals. El negoci de la venda d'armes és un dels exemples més aclaparadors i, després, hi podem afargir les aspiracions de domini territorial sobre aquestes zones africanes que tenen els països occidentals. No fa gaire vaig tenir l'oportunitat de parlar amb un membre del col·lectiu s'Olivera, de Puigpunyent, i em manifestà la seva clara convicció que França tenia molt a veure amb el conflicte del Zaire, actualment, República del Congo. Un cop més podem dir que ens podem trasbalsar davant les imatges violentes que es donen en aquests conflictes, però cal afegir al trasbalsament per la crueltat, el sentiment de frustració total quan pensam que tot el que passa allí és responsabilitat nostra, ja que les potències occidentals per una o una altra raó hi han posat el medi de cultiu.