Al centre, en silenci

Per ventura qui primer hauria de passar per l'otorrino és una dona, la impagable Esperanza Aguirre, que sembla posada al govern perquè els diaris no vagin curts de material. Sempre du figues o raïm a la taula de l'actualitat, i ho fa amb aire de mosqueta morta i filosofia d'Espanya imperial. Mirau quina manera de complicar-se la vida, expressar, amb dramatisme contingut, la «immensa decepció» de tots els espanyols pel partit de la selecció a Xipre. No parlava d'un nou i greu contratemps en la negociació europea de l'oli d'oliva. No es referia a nous i greus problemes en l'exportació de la sabata. La immensa decepció de tots els espanyols era generada per un partit de futbol, i esperava que la Federació actuàs en conseqüència. Tot plegat, ocasionà una pujada de to fins a la més extremada virulència per part dels mitjans de comunicació del Govern central, i ja hi tornam a ser, a la parada de les cebes. El show de la dreta de sempre: se'ns vol tornar a fer viure la pàtria espanyola de manera exaltada i a través de les seves manifestacions més buides. Esperanza Aguirre, a compte de Clemente, ens ha organitzat un nou «Gibraltar para España», fent d'un partit de futbol una qüestió d'Estat, ja que qüestió d'Estat és la que afecta tota la ciutadania. Com es pot anar de cap al centre amb aquest llast de l'Espanya eterna en versió sarsuelera? I, ara que hi pens, ja hi he tornat caure de potes. Perquè allò que cerca Aznar és el centre de la política espanyola, vet aquí.

O sia: l'amor de les tres taronges.